Estancs d’antany

Cap els anys vint, hi havia tretze estancs a la nostra ciutat en el transcurs del temps, anaren plegant un darrera l’altre.

Un dels estancs més antics, potser era dels primers que s’establiren a Badalona estava establert a una casa del carrer Francesc Layret, al costat de la Societat Coral Alba. Aquest estanc gaudia de gran popularitat per la seva situació tan cèntrica.  L’Emilio y la Laieta, ja entrats en anys, tenien un tracte amable i servicial que inspirava simpatia a la clientela. A tota hora hi entraven els fumadors, els compradors de llumins, segells i paperam oficial. Els bons amics de l’Emilio quan entraven per a comprar el tabac, acostumaven a entaular una estona de conversa. A vegades, el vespre s’hi formava una tertulia animada. L’estanc fou tancat quan els dos estanquers emprengueren el cami del cementiri.

A la casa nùmero 71 del carrer de la Creu, existia l’estanc d’en Pere de Girona, regentat per la Marieta, la seva dona. Val a dir que l’estanc va tenir sempre una vida pròspera. Cap allà els anys vint, en Pere trasl·ladà l’estanc a la casa del mateix carrer, cantonada del carrer de Colom, avui hi ha la farmàcia.

L’estanc de Can Doru estava a la casa nùmero 49 del carrer del Mar, al costat de Ca la Quima llaunera. L’estanquer és deia Ricard Campanys. Dues germanes madures i grassonetes, despatxaven el tabac i els dècims de la lotería. Realment, era molt concorregut. Cal remarcar, que els estancs eren negocis familiars que, no tancaven la porta a l’hora de dinar.

Al carrer de Sant Isidre hi havia un estanc molt freqüentat, gairabé tocant a la cantonada del carrer Marina i al devant de el Casinet.Era una entradeta estreta i esquifida amb un taulell de fusta i uns prestatges, amb els articles per a fer fum. Hi entraven els treballadors de les fàbriques pròximes i aquells que anaven agafar el tren, comprar el tabac i dir quatre paraules a la Conxita, una xicota bufona, mig figurí de casa de modes, riallera i viva com estornell. L’estanquera sabia guanyar·se amb la seva simpatia, la natural deferència dels fatxendes, rodasoques, gratapallers, saltamarges i dels aficionats a les faldilles

Un estanc que gaudia de molta popularitat era el d’en Manolo Santillana. Un estanquer faceciós, divertit i empaltat d’esportiu. Tenía un aire aplomat, amb un rostre de procónsul romà. Saludava al client amb una inclinació ceremoniosa  i amb l’obligada mitja rialla. L’estanc estava devant de Can Màrtir, a la parada del tranvía de Badalona a Barcelona.

A la plaça de l’oli, hi havia l’estanc dels germans Vilà. Hi entrava una clientela fitxa composta dels veïns de Dalt la Vila. També hi acudia la quitxalla per a comprar certes fusteses per a llur divertiment. Més endavant l’estanc fou regentat per en Santigosa, fins el dia que plegà.

Al carrer d’en Prim, existia un estanc sense pretencions, entre el carrer Rivero i el carrer de Santiago Rusiñol, l’estanquer  és deia Viscarri, un home trempat, i molt enraonador.

A la riera de Sant Jeroni gairabé devant de Can Cabanyes s’hi havia establert un petit estanc sense història. L’estanquer despatxava tabac, diaris, revistes i jocs infantils, en una entradeta petita com un confesionari.

Al final del carrer del Carme, cantonada al carrer del Magatzem, en Pere Bigas havia obert un estanc, conegut per Can Xarxer. Era l’estanc predilecte dels pescadors i peixaters, grans fumadors de caliquenyos i de picadura per la pipa. Aquest estanc fa temps que no existeix.

Els estanquers ja són mort i enterrats fa estona.

PINDARO

Can Mercader

La gran fàbrica de teixits a filatura , Fabra i Coats, era coneguda per Can Mercader, des de la seva fundació. Antany, els badalonis li donarem aquest nom, perqué el fundador de la fàbrica es deia Mercader. Aquesta important fàbrica que donava treball a teixidors i altres obrers, estava emplazada entre la carretera de Madrid a França i, els carrers de Triomf i Jovellar.

Durant molts anys, l’activitat fabril fou extraordinaria, sobretot en els anys de la guerra europea. Però més endavant, la indùstria textil trevessà una etapa durant la cual les coses no anavem prou bé. Evidentment les circunstancies no eren gens favorables. Aleshores els propietaris de Can Mercader, decidiren traspassar la fàbrica a l’empresa Fabra i Coats, una raó social anglesa. Malgrat el Calvi del nom, els treballadors i els badalonis, continuarem anomenant Can Mercader i, no els treiem d’aquí.

En el transcurs dels anys 1936-1939, les empreses amb capital estranger, es veiem obligats a colol·locar la bandera de la seva nació en un lloc visible. Hi ha encara el record de la bandera anglesa incimbellada damunt el dipósit metal·lic d’aigua.

1954 Foto de Rosa Beltrán Antich

En aquells tres anys turbulents i desordenats, l’empresa creà un economat amb articles de primera necessitat, on el treballadors de la fàbrica podien adquirir·los a preus més econòmics que a les tendes de queviures,i encara més, perqué els principals articles alimentaris anaven racionats. Aquell economat va subsistir fins que la fàbrica tanca les portes.

En el anys 60 la direcció de l’empresa Fabra i Coats, determinà tral·ladar la fabricació a la gran fàbrica de Sant Andreu. Per tant, la fàbrica restà abandonada uns anys, fins que la Caixa de Pensions per a la Vellesa la va comprar.

Un cop s’hagué desembarassat la maquinària de totes les seccions, uns escamots enderrocaren la grandiosa nau,en un tres i no res, i sense perdre l’alé, aterraren en poques setmanes les restants edificacions i, inclús emprearen la dinamita per a enllestir més prompte. El terreny on alguns treballadors tenien el seu hortet per a cultivar verdures i llegums, vorejat d’arbres fruiters, fou barbarement destruit. L’espai, tanmateix, restà convertit en un solar inmens, encerclat per les antigues parets.

En aquest solar espaiós, i solitari, els veïns i la gent d’altres carrers hi abandonaven les escombraries i les deixalles miserables que feien nosa a les cases. En poc temps quedà invadit d’herbes parasitàries i ensems era el lloc d’esbarjo de la quitxalla dels carrers propers.

1973 Pisos de Can Mercader

 Uns anys despés de la destrucció de la fàbrica, unes empreses de la construcció, hi aixecarem uns blocs d’habitatges, d’una arquitectura difícil de digerir. Els blocs d’arran la carretera presenten un aspecte estrany, estrafalari; tenem la semblanza dels edificis militars hitlerians, per el seus tons grissos i les finestres estretes.

Al devant, hi ha uns terraplens coberts de gespa, amb pins, una olivera, altres arbres i fins i tot s’hi troba un petit camp d’esports. A la nit tot el conjunt resta ombrivol, trist i fùnebre, adhuc l’enllumenat es pobre i deficient. Tot plegat, ofereix un cert aire tenebrós d’una pel·licula amb escenes de terror i mesteri, com aquelles de l’Alfred Hitchcok.

Actualment, tots el badalonis en recordança de la fàbrica de Can Mercader quan parlem dels pisos de la Caixa, per a situar llur empleçament els anomenaven així:

el pisos de Can Mercader.

Sigui com sigui, el nom ha quedat perpetuat per sempre més.

PINDARO

Una troballa sensacional

Un dia del de l’any 1917, fou un dia memorable, inoblidable, esdevingué un fet trascendental. És tractava d’una troballa sensacional.

Segons la versió d’en Josep Cortinas (Pep de la Burra) en Gaietà Antonio Gatell, conegut per en Tonet de Cal Curt, patró d’una barca de palangre, fou qui va descubrir la troballa.

 Un matí en Gaietà i els seus remitgers embarcarem per anar a pescar. Quan és trobaven a una distància determinada de la platja, van veure flotar una quantitat enorme de bótes, barrils i caixes de fusta, aquells pescadors quedaren sorpresos, si més no, bocabadats. Tot el conjunt que flotava, era procedent d’un vaixell neutral que, havia naufragat o del torpede llançat per un submari Alemany.

Foto: Josep Brangulí

Aleshores, en Gaietà i els remitgers sense pensar-ho gaire, decidiren pescar algunes bòtes, però abans, llançaren les pedres de l’esquer que portaven al fons de la barca a l’aigua. Al mateix temps els pescadors d’altres barques acudiren allà i embarcaren unes botes i uns quants barrils.

Un cop hagueren efectuat la recuperació, tots els pescadors ho depositaren a la sorra de la platja. Ben aviat, s’escampà pertot arreu la noticia de la troballa sensacional. No cal dir que l’inesperat esdevinement despertà la curiositat general. Nombrosos grups de badocs acudien a tothora, com les mosques a la mel. La concentración de bòtes de greixos, barrils d’olis mineral, caixes de fulles de tabac i d’altres articles i matèries, estava emplazada quasi enfront de l’edifici del Coro de Marina.

L’enedemà els pescadors portaren la noticia de la troballa a la Comandancia de Marina, regentada pel comandant que és deia Riera, el qual va manar que no retardessin la pesca de tot el què encara flotava. Tot seguit, tots els descobridors retornaren a la pesca. Al final de la pesca, havien embarcat entre tots plegats un bon nombre de bòtes, barrils i caixes. En total; se’n comptaven cent trenta. La vigilància anava a càrrec de parelles de carabiners.

Durant els dies que aquella grandiosa troballa restà exposada a la curiositat pública, molts nois algunes tardes deixaren d’anar a l’escola. Uns nois de meu carrer també férem “campana”.

Un dia, els pescadors trasl·ladaren tota la troballa a l’edifici del carrer Sant Isidre, en el qual, anys enrera existia la fàbrica de galetes d l’excalde Palay. Inmediatament tot plegat fou pasat a la venda.Uns Industrials ho compraren en un tres i no res i a bons preus. En realitat era una autèntica i veritable ganga.

Un cop realitzada la venda, els pescadors és repartiren cadascun la part corresponent. Una setmana després, formaren una comissió per a nar a l’encontre del comandant Riera. Li feren ofrena d’un artistic pergami, un retrat de la troballa, un bastó amb el puny d’or i un feix de billets del Banco de España. En Riera acepta els objetes, però, refusà els billets, va decidir que la quantitat de pessetes fos emprada en la fundació del gremi de pescadors.

Segons deien els francòfils, els compradors eren germanòfils, afirmaven que havien adquirit les matèries per què sentien fervorosa admiració pels alemanys. Cal aclarar el fet, en els anys de la primera guerra europea existia certa pugna aferrissada entre francòfils i germanòfils.

Sigui dit tot passat, un company del meu carrer, estirà un grapat de fulles de tabac d’una caixa i les posà a asecar al sol. Jo vaig fumar d’aquell tabac que era res d l’altre mon. Certament, fou el meu primer cigarret. A partir d’aleshores no he deixat de fumar.

Joan Abril

                                                                     ****************

Segon el llibre Història gràfica de Badalona 1880-1939, el 15 de maig de 1917 van trobar-se mar en dins amb més de 800 barrils, foren subhastats i se n’obtingué un import net de 100.000 pessetes.

Recorte de "Gent Nova" del 17 de Mayo de 1917

Roca i Pi (Barón de Marmellar)

  

Vicenç Roca i Pi (Barón de Marmellar) 1780-1852 

Fue un empresario nacido en la calle Mercaders,25 de Barcelona. 

Sus negocios prosperaron muy rápidamente con lo que se cree que puedo comerciar con esclavos.

En 1835 se retiró a vivir con tranquilidad a la calle del Mar de Badalona, con sus dos hermanos. 

La casa pronto se convirtió en una especie de consultorio para socorrer a los pobres, desde entonces se dedicó a ayudar a los más necesitados de la ciudad. 

En 1952, enfermó y murió a la edad de 72 años, su legado fue para sus hermanos y cuando estos murieran sería para los pobres de Badalona. 

El 15 de agosto de 1894, Badalona levanta un monumento en medio de la Rambla. 

Torcuato Tasso hace la escultura y Antoni Mas i Josep Tarrach realizan los capiteles. 

En 1936 con motivo de hacer una feria industrial y comercial en la Rambla, retiran el monumento y lo guardan en dependencias municipales a la espera de buscarle nueva ubicación, pero empieza la guerra civil y el monumento queda guardado hasta 1943 que el arquitecto municipal Josep Fradera le busca una nueva ubicación, esta vez en Rambla con la calle del Carme. Cambia el pedestal modernista por uno más sencillo. 

En 1905 el patronato del legado Roca i Pi traslada el asilo de la calle Sant Isidre a Can Gusi, era una fábrica de finales el siglo XIX situada en la riera de Canyet, hoy Av Martí Pujol dedicada a textil litúrgico. 

Entre finales de los años 80 y principios de los 90, el nombre cambió a “Fundación Privada Roca y Pi” para adaptarse a la normativa vigente. 

Fundación Roca i Pi, Av Martí Pujol 654 Barrio Bufalà  

                                                                                       

                                                                                                      

La Vía Augusta

 

En el curs dels anys, uns il·lustres historiadors han donat a conèixer alguns detalls concrets de l’itinerari de la Vía Augusta. Segons ells, la Vía Augusta travessava el Pirineu per el Coll de Penissars, seguia per l’encisadora plana empordanesa i entrava a la comarca de la Selva. Els itineraris dels vasos apol·linaris trobats en les excavacions fetes a Vicarel·lo (Itália) a l’any 1852, atesten el pas de la Vía Augusta pel Maresme. A partir de la ciutat d’Iluro(Mataró), travessava moltes Vilas romanes. No fa pas gaires anys que entre Premiá de Dalt i Vilassar de Mar, apareguè en el Camí del Mig, una pedra miliar cilindrica amb aquesta inscripción:

                                                             PONTIF….SVMVS. VIA AVGVSTA

Després del turó de Montgat, el traçat passava arran d’una vila sumptuosa. Quan construirán l’autopista, les maquines excavadores destruiren totalment les parets i els paviments romans. En realitzar les excavacions per a edificar les noves naus industrials de la fàbrica PIHER, aparegueren uns vint metres de l’empredrat de la Via Augusta, semblant al de la Via Appia de Roma. Desgraciadament, fou destruit i les lloses foren abandonades sense donar·hi importancia. Val mes no pensar·hi. Després de la riera Canyadó, passava pel terreny, o hi ha avui els magnifics parcs de Ca l’Arnús i el de Can Solei, fins a trobar les muralles i la porta d’entrada de la ciutat de Baetulo.

Així, doncs, ara que ve a tomb, cal dir que avui el conductors dels vehicles que ciruculen pel devant del nostre Museu, no saben que roden pel damunt del traçat de la Via Augusta. Per estrany que sembli, a uns cinc metres de profunditat, existeixen les ruines romanes de l’antiga Baetulo. L’empedrat ens parla del trànsit de carretes, de caravanes i, de pas de nombroses legions romanes. Les pedres de les muralles expliquen una corrua llarguissima de turbulències; guerres, invasions, saqueigs i misèries.

Vía Augusta

I el que són les coses; heus ací tanmateix, que al cap de dos mil anys i escaig, la Badalona dels anys vuitanta, ha recuperat el nom de la carretera romana. Ara lleguim les plaques que la perpetuen: Vía Augusta.

A la cantonada del carrer la Costa, s’enderrocaren unes cases velles per a construi·hi un alterós edifici d’habitatges. Els arqueòlogs efectuaren excavacions i, aquí descobriren una part de l’empredrat de la Via Augusta fet amb còdols del riu.

Camí Can Hospital Foto de Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya

Més enllà de la riera de Sant Jeroni, el traçat romà es conservà durant molts sigles; hom el podia reseguir uns tres quilòmetres. En el decurs dels anys, prengué el nom de carreteresa antiga de València. En poc temps, els edificis i les fàbriques l’han fet desapareixer. Actualement es conserva només un tros que va des de el carrer de Saragossa, fins al torrent d’en Valls . Aquí subsisteix  un grup de cases velles, rùstiques, per sota de les cuals passava el rec que regava els Camps de la Mina fins a la Plana del Cal Corb.

calçada romana ,bòvila "El submarí"

Arran del torrent d’en Valls, existia el forn d’obra d’en Valls i al seu costat, la bòvila d’en Garibaldi (l’autopista la féu desapareixer). Davant la bòvila hi havia Can Guitarra (avui esglèsia de Sant Jaume) a poques passes l’hort nou de Can Mencus i a prop del carrer Weyler Cal Buriller. Més endavant passava arran de les parets de la fàbrica de galetes “La Glória”, Ca l’Hospital, Can Mena, al peu de la bòvila “El submarí” i es perdia prop de Sant Adrià.

Els grans carrers i les noves construccions d’habitatges, han desfigurat completamente el paisatge urbà. Ensems s’ha esborrat el traçat de l’antiga carretera de València.

PINDARO (escrit  els anys 80)

 

Plaça del Vaixell Maria Assumpta

Un día paseando por Badalona, llegué a una de estas plazas nuevas que van surgiendo paralelas al mar, donde antiguamente solo había fábricas y hoy nos quedan sus chimeneas para recordarnos el pasado industrial de la ciudad, en el barrio del Progrès.

Me llamó la atención su nombre, “Plaça del vaixell Maria Assumpta”, nunca lo había oído y le di la vuelta a la plaza por si había una placa que explicara el por qué del nombre, no lo encontré, lo que si vi, y  de casualidad, fue el barco.

 

Cuando llegué a casa busqué en internet y resulta que dicho barco era una goleta polacra que se fabricó en Badalona en 1858 por el “mestre d’aixa” arenyense  Nicolau Pica i Vilà por encargo de su armador Josep Isern de El Masnou, y era el segundo velero más antiguo del mundo en funcionamiento.

 

El barco media 125 pies, fue construido con pino catalán y fue armado para transportar mercancías por el Atlántico. Cambió varias veces de dueño hasta que en 1980 llegó a manos del capitán Mark Lichfield cuando estaba a punto de ser destruido en Málaga. Se restauró y volvió a navegar en junio de 1982.

En junio de 1995 al yate le fallaron los motores frente a las costas de Cornualles en Inglaterra y se estrelló contra las rocas, de los catorce tripulantes que llevaba el María Assumpta, tres perdieron la vida.

 

Si os fijáis en el emblema de la colección de libros “A tot Vent” veréis el Maria Assumpta,; Josep Queralt y Marcel·lí Antich fundadores de Ediciones Proa, encargaron en 1928 el logotipo de la colección “A tot vent”, al pintor Josep Obiols con el encargo que fuese la silueta del velero Maria Assumpta, ya que había sido durante años el símbolo de espíritu emprendedor de la ciudad.

Ahora ya se un poco más de la relación que tiene una plaza de mi ciudad con un barco que se estrelló en Inglaterra.¿tu lo sabias?

Procesión del Santo Entierro

Foto de La Vanguardia.com

La Hermandad del Santísimo Cristo Redentor y Nuestra Señora de la Soledad se funda en 1983 en San Juan de Llefiá con el nombre  “Asociación Virgen Peregrina” .

Un grupo de andaluces y extremeños se unen para recuperar las manifestaciones religiosas, en aquel momento no había ninguna en Badalona (la procesión del Silencio no se había recuperado).

La primera aparición pública tiene lugar en mayo de 1983, cuando se organiza por primera vez una modesta procesión de gloria por el barrio de Llefià en honor de Nuestra Señora del Rosario de Fátima. Dado el éxito del encuentro, el acto se repite cada mes de mayo hasta nuestros días. Como consecuencia, se generaliza el interés por conmemorar también la Pasión y Muerte de Nuestro Señor Jesucristo en Semana Santa. Es entonces cuando los fieles trabajan rigurosamente para emprender también una estación de penitencia. La primera vez que esto ocurre sería en la Semana Santa de 1984, saliendo desde su sede social en la víspera del Viernes Santo y recogiéndose en el mismo sitio.

Así, en 1999, la imagen del Cristo Yacente, que se encontraba ya en muy mal estado, se sustituye por una talla a tamaño real, obra del prestigioso imaginero sevillano Manuel Martín Nieto. De la misma forma, al año siguiente, el mismo escultor modela la imagen de Nuestra Señora de la Soledad y en 2003 la del Cristo Crucificado de la Divina Misericordia. Más adelante, en 2005, también se incorporan las imágenes secundarias que acompañan al Crucificado en el Paso del Calvario, dando así por concluido este proceso de regeneración de imágenes. Estas últimas corresponden a María, María Magdalena y Juan Evangelista, todas ellas igualmente talladas por el mismo artista de Morón de la Frontera.

Esta hermandad colabora con otros colectivos, entre ellos con la procesión del Silencio del casco antiguo de Badalona.

Fuente: www.barnacofrade.com

 

Recorrido:

• Salida de la Parroquia de San Antonio
• Ronda de San Antonio de Llefià
• Avenida Doctor Bassols
• Avenida Marquès de Sant Mori
• Plaza Trafalgar
• Subiendo por Pérez Galdós
• Final en la Parroquia de San Antonio

Procesión del Silencio /Processó del silenci

Fragmento extraído de un artículo de la Vanguardia del 7 de Abril de 1966 y escrito por José María Cuyás Tolosa.

A principios del siglo XVII contaba Badalona con unas 130 casas en el interior de la villa y unos 800 habitantes, siendo sus calles principales la de Dalt, conocida también  por la “Mongia”; la plaza pública (hoy de la Constitución), calle del Rech (en la actualidad Fluvià);”Devallada Carcenya” (ahora costa del Mecu) y camino de Barcelona.

La severa torre-fortaleza, de la poderosa familia Santcliment, y la antigua iglesia parroquial de Santa María, presidían el conjunto de viejas y modestas casas del barrio de la Sagrera (Dalt la Vila). Arenales desde el Camino Real (Francesc Layret) hasta el mar y bellas quintas en su campiña pertenecientes a linajudas de la vecina capital. Sus montes, poblados de espesos bosques, proporcionaban abundante caza a los “villanos” y potentados.

La tierra era de hecho la única fuente de riqueza de la entonteces Villa.

Esta fue la Badalona que vio nacer a la procesión del Jueves Santo.

En el manuscrito que se conserva en la biblioteca Colombiana de Sevilla, escrito a mediados del siglo XV, titulado “Practiques e Costumes de la Rectoria de Badalona”, se lee que en los días Santos sólo se celebraba el viernes “una missa, la major”.

Hasta el año 1628 no tomó cuerpo la procesión de “misterios” del Jueves Santo, como se desprende en un documento que existía en el destruido archivo de Santa María., cuyo encabezamiento decía:”Comissió per benehir los misteris de la Passió per la professó de Badalona y 40 días de perdó resant un parenostre”.

Repasando el libro de la Congregación de los Dolores” nos enteramos que en 1724 adquirió dicha Congregación “7 sivillas”, que habían de llevarlas “homens de bona fama y costa” , y, en 1725, que los Congregantes acompañaban a su “paso” vestidos con “vestes ab lo modo acostumat”. Es interesante consignar que en la citada anualidad los Administradores de las repetida Congregación impusieron como condición a los obreros de la parroquia que “tinguessen dos arregladors per conducir lo restant de la professó”, lo que da a entender que aquella no tendría mucha “longitud”.

Otra curiosa efemérides es la del año 1732, que no pudo celebrarse el desfile procesional debido a la “gran costel·lació de cadarns”.

A raiz de la instauración de la República en 1931, la centenaria procesión del Jueves Santo dejó de celebrarse hasta que, en 1939, terminada nuestra guerra, volvió a recorrer nuestras calles la procesión de “Misterios”. En 1940, don Juan Famadas y el firmante estructuraron y pusieron al día el antiguo y sentido desfile religioso, dando cabida en él a los gremios y sindicatos locales y nombrando comisiones de vecinos para que iluminaran adecuadamente las vías de tránsito. El éxito fue rotundo y completo. La procesión tardó hora y media en desfilar. El contingente de badaloneses y vecinos de la capital y pueblos de la comarca rebasó los cincuenta mil. Dicha anualidad significó una nueva y magnifica etapa de partida para la procesión del Jueves Santo que posteriormente, el activo Patronato que cuida y atiende su organización ha mantenido e intensificado, colocándola a nivel envidiable entre los desfiles religiosos que en aquella impresionante noche se celebran en Cataluña.      

                                                                          ******************

En el año 1974 se suspende y no vuelve a salir hasta 1987 gracias a la Iglesia de Santa María.

El año pasado estuvo a punto de no salir por problemas económicos, pero gracias a un grupo de ciudadanos la procesión sigue adelante.

Este año 2012 la Procesión del Silencio celebra los 375 años de historia y 25 de su recuperación.