Bienvenidos

Intentando entender el presente con trozos de nuestro pasado

jueves, 31 de mayo de 2012

La clínica del Carmen


En los años 30 del siglo pasado, Badalona solo tenía el Hospital municipal como centro sanitario, los enfermos o las  mujeres que iban a dar a luz, tenían que ir a Barcelona.





En el año 1935 el doctor Ramón Gassió i Bosch instaló una clínica privada en la calle Francesc Layret número 80 propiedad de los monjes de Montserrat. En la guerra civil pasó a llamarse “Cooperativa Sanitaria Germanor” siendo de nuevo de carácter privado al terminar la guerra. 




 
 



Con los avances de la Seguridad Social, la clínica concerta sus servicios con la sanidad pública y en los años 60 cambia de manos, ya en los 80 con la construcción del Hospital de Can Ruti y la remodelación del Hospital municipal su futuro empieza a ser incierto.

 En 1987 se inscribe en el registro como “Clínica Badalona” y en el 1991 la Generalitat se queda con el edificio que cede al Ayuntamiento y este lo destina a servicios sociosanitarios.




En el 2003 cierra sus puertas al construirse el nuevo edificio de Montigalà y entra en el abandono hasta que deciden tirarlo para hacer uno nuevo.



 
El edificio en si, no tenía valor arquitectónico pero si mucho de sentimental, y a la Cooperativa La Sargantana se le ocurrió la gran idea de dar un trocito de la clínica del Carmen a todo el que hubiera estado ligado a ella en algún momento, o bien porque naciera allí o trabajara. Con el nombre de “Clínica del Carme in Memoriam”  repartió trocitos de la clínica por todo Badalona.


En febrero del 2010 se tiró abajo, y en su lugar han construido un edificio enorme, moderno y frío, cuyo diseño en otro emplazamiento sería perfecto pero que desentona con todo lo que tiene a su alrededor, el Centre cívic i cultural del Carme, así se llama.

No recuerda nada donde nací, solo su nombre.
  







miércoles, 30 de mayo de 2012

Can Pi i Gibert o Torre Elvira


Ara, en recordar l’atractiu jardí, la magnifica torre i l’esplèndida pineda de can Pi i Gibert, sento una nostàlgia indescriptible, El cas, peró, fou que tot plegat va èsser destruit quan hom menys ho esperava,en un tres i no res. Va passar a millor vida sense cap protesta dels bons badalonis. Tanmateix, no tenia res d’estrany, perquè a la nostra ciutat s’ha portat a terme lamentables destruccions i enormes disbarats urbanistics.

1940

El jardí quedava tancat per la porta de la riera de Canyet, mitjançant una paret no gaire alta, amb les reixes de ferro separades per pilars de pedra que, assenyalaven el lloc on hi havia el barri de ferro que donav entrada a l’atractiu jardí.

La magnífica i sumptuosa torre, presentava un estil arquitectònic característic, molt original, a la banda esquerra de la façana principal, hi havia una mena de campanar quadrat alterós, cobert per una cùpula en forma de piràmide, forrada de pissarra. Restava rematada per un artistic penell de bell aspecte, junt amb el parallamps, quatre petites garites punxagudes, col·locades en els quatre angles, donaven a l’alterós campanar una impressió teatral de castell dels tres dragons.





Foto de Sandra Montserrat Compte
Tot el conjunt botànic d’aquell jardi, adquiria durant l’any, una grandiositat bellísima i paradisíaca, una autentica maravella escenográfica.

A la primavera, el jardi s’omplia de flors, per tot arreu s’escampava el perfume deliciós que desprenía la flor blanca de les acàcies, la fragància de les clavellines i de les roses i els efluvis dels geranis. El verd peremne dels baladres tenia un encis captivador, les ufanoses magnólies barroques, eren varitables palaus dels ocells.

En el transcurs dels temps, en aquell jardí romàntic, havia estat el protagonista de diversos actes, molts abans de la guerra del tres anys, el Circol Catòlic, hi va celebrar uns jocs florals brillants, memorables, apoteòsics. També pel juliol s’hi celebraven unes revetlles populars, amb balleruges platxerioses i altres esdeveniments espectaculars.

Al darrera de la torre existía una pineda ufanosa que fou destruida, quan es portà a terme la consrucció de l’autopista de Mataró. D’aquella gran  pineda substitueix només una dotzena de pins tristos, plens de neguit semblen uns nàufregs (el jardí i la torre), van desapareixent sense pena ni glòria.


PINDARO






Va ser enderrocada el 1973, per construi·hi el conjunt de pisos anomenat Quinta Elvira Park . Una pena



martes, 29 de mayo de 2012

Curiosidades del Anís del Mono















-Vicente Bosh y su hermano José, fundan en 1870 una fábrica de licores en Badalona, su anís recibió varios premios internacionales, registran la marca Anís del mono el 14/03/1892.

 





-En un viaje a París, en la plaza Vandôme vio en una botella de perfume la botella de Anís, el 22/12/1902 registra la botella como marca gráfica.


 
-¿De dónde viene lo del mono? Hay varias teorías sobre el tema, unos dicen que en unos de sus viajes a las Américas trajo consigo un monito que lo tenía en la fábrica y la gente empezó a llamarle la fábrica del mono. Otros dicen que era una muestra de apoyo a Darwin por sus teorías de la evolución, el mono de la etiqueta sostiene un pergamino que dice “Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento” una de las frases de Darwin. Otros dicen que es una burla hacia esta misma persona.

Otra teoría es que Vicente Bosch encargó a un ilustrador varios dibujos de animales para sus productos y escojió un mono para el anís, el toro para el ron y un centauro para el coñac.





Si nos fijamos en su etiqueta podemos encontrar una errata que nunca fue correjida, pone DESTILLACION ESPECIAL , se cree que se debe  a que la impresión de las etiquetas fue hecha en Francia y allí se dice “destillation”. La etiqueta fue diseñada por el Sr. Sala, suegro de Vicente Bosch.

  






En 1898 convoca un concurso de carteles para dar a conocer su producto, y el primer premio se lo lleva el catalán Ramón Casas con el cartel “Mono y mona”.

En 1913 colocan en la puerta del Sol de Madrid el primer cartel luminoso de España, poco después lo hace en la plaza Catalunya de Barcelona.









Muchos artistas han usado la botella de anís del mono , por ejemplo 

Juan Gris en su cuadro La bouteille d'anis 1914
Dalí ,Naturaleza muerta viva 1956
 

















Naturaleza muerta con botella de anís, Diego Rivera

1903 Bodegón con Anís del Mono, Picasso


                                                                                                                                                                                                            

-También ha sido incluido en el cine, por ejemplo, en la película :
Donnie Brasco, protagonizada por Al pacino y Johnny Deep
No habrá paz para los malvados de Enrique Urbizu
El padrino de Francisc Ford Coppola



y obras literarias como La Regenta de Clarín

También usado como instrumento musical en algunos grupos flokloricos. 


Desde 1975 Osborne es la administradora de la fábrica.




viernes, 25 de mayo de 2012

Carrer del Rector


El carrer del Rector era, fa molts anys, el camí Ral o carretera que travessava la riera de Canyet,  seguia pel carrer de Barcelona, Plaça de la Constitució, carrer de Dalt, Plaça de l’Oli i baixava pel carrer Fluvià.

A l’última dècada del segle XVIII, Mossen Dalmau, rector de la Parròquia de Santa Maria, va fer construir sis cases a l’antic camí Ral. A partir d’aleshores el veïns li donaren el nom: carrer del Rector. En els anys de la postguerra, les autoritats del “movimiento” decidiren que l’antic carrer  portès el congnom Briàs, rector de la Parròquia de Santa Maria. La làpida diu: carrer del Rector Briàs.

En el periode dels anys vint, el carrer del Rector, era un carrer que semblava d’un poble agricol empordanés. Hi havia un reguitzell de cases baixes, villes d’una antiguitat remarcable. Eren unes cases rùstiques, completament escenogràfiques, de parets rònegues, escrostanades, que tenien gruixos de calç. Moltes portes de les cases, conservaren el tipic forat rodó de la gatonera.

Al començament del carrer, a la cantonada de la riera de Canyet i enfront de les parets de la fàbrica de teixits de Can Montal, existien uns safareigs públics (foren enderrocats l’any 1932) eren frecuentats per les dones que no disposaven de safareig propi a casa seva. Les més assidues eren les mestresses de casa de Dalt la Vila. El conjunt d’aquell antic casalot, presentava un aspecte pansit, atrotinat, si més no, una decoració per a representar un melodrama tràgic. Els nostres avis els anomenaven: “safrexos nous”.

Quasi al bell mig del carrer, hi havia una casa vella, de mala mort (actualment l’han reformat) en la qual, un pagés hi despatxava vi de Canyet. La branca de pí ressec, penjava dalt el portal i el pati de can Rovira. Molt a prop, una mena de carreró sense sortida, amb quatre cases tristes i tronades. De les cases i el carreró no en queda rastre, en el seu lloc hi bastiren una casa de bon aspecte. Unes cases més enllà hi havia una mena de placeta i la font al davant i, a poca distància el carrer de Sant Ramón i el de la Santa Bárbara.


Per la Setmana Santa, la diada del Corpus i fins i tot, per la Festa Major, les veïnes del carrer del Rector emblanquinaven la façana de casa seva, amb un pinzell lligat al cap de la canya llarga. Empraven la calç ben amarada, amb l’objecte de donar força lluiment al pas de les processons.


El carrer del rector, actualment, ha quedat bastant desfigurat. En el decurs de pocs anys, s’ha perdut totalment aquella escenografia tan atractiva, tan pobletana. S’ha convertir en un carrer molt transitat d’automòbils i s’hi han construit una sèrie de cases de pisos, algunes presumides i fins luxoses. Les cases velles no han volgut passar per endarrerides i han procurat rejovenir-se.

En realitat, a hores d’ara hi ha moltes cases antigues, tancades, barrades i abandonades. Les parets que havien estat emblanquinades, ara presenten unes clapes miserables d’humitat. D’altres tenen les portes i les finestres, carregades de pols i teranyines. L’arrebossat de les parets de la façana, va calient com la crosta dels eucaliptus.

I la vida del carrer del Rector, va seguint com si res…


PINDARO
(años 80)

lunes, 14 de mayo de 2012

Ca l’Alemany



Molt a prop del Monastir de Sant Jeroni de la Murtra, hi ha les ruïnes llastimoses de la masia de Ca l’Alemany. La masia que tenia un conjunt bastant modern fou destruïda vandálicament. Era una masia amb molt poca història, però, la destrucció resulta extremadament lamentable.

Al devant mateix de la masia existia l’era i un gran safareig, emmarcat per unes arcades, com un claustre. En el extens planell hi havia unes feixes, on hi creixien les verdures i els llegums. Entremig, infinitat d’arbres fruiters i, no gaire lluny, les vinyes ubèrrimes, clapejades de garrofers i oliveres, vorejades d’alguns roures i alzines.
Foto del Centre excursionista de Catalunya

Els marges de la riera, restaven coberts de ginesteres, atzavares, esparragueres i figueres de moro. Abundaven les mates de fonoll, boix, farigola, romaní, molsa, galzeran i herbes remeires. Avui, hi trobem un paratge trist, solitari i desolat, un ermot ple de bardisses enormes, esbarzers espessos i moltes arguelagues.

Foto del Centre excursionista de Catalunya
Els masovers que durant un bon grapat d’anys havian conreat l’hort i les vinyes un dia abandonaren la masia. Aleshores, és donà el cas una mica estrany que ningú sabia per què havian aixecat el vol. Uns dies després, féu la seva apareció una catèrvola esperitada, procedent que sap d’on. Obriren el barri d’entrada, d’una manera barroera destroçaren la porta de la masia i començaren la brutal destrucció, amb un embriagament sistemàtic, selvàtic.


L’endemà comparagué una tropa de galifardeus desvergonyits, malforjats, acompanyats d’altres bones peces. S’esbravaren en destroçar·lo tot, amb qualsevol cosa que ls venia a mà, no quedà cap vidre senser. Desmanegaren i trinxaren els mobles de la planta baixa, de tot plegat, en fren una foguera espectacular al mig d l’era. Les butaques, els sofàs i els calaixeres del primer pis, anaren a naufragar al gran safareig.

Durant la guerra dels tres anys, el mobles estaven dipositats provisionalment, en el local de la Agrupació Excursionista Badalona, del carrer de la Costa. Tot justa acabada la guerra fraticida, els mobles foren retornats al seus propietaris.

Cada dia anaven arribant a la masia més destructors que saquejaven tot el que tenia un cert valor. Una colla nombrosa d’arrauxats, incendiaren els dos automòbils vells, invàlids que dormien en el garatge foren cremats. Altres bàrbars desmuntaren les teulades, rebentaren embans, arrabassaren les portes de les habitacions i esbotzaren els sotres. Escamots d’aenergumens, esgavellaren totes les bótes del celler que es convertiren en uns munts de cendra.
Era una detrucció violenta, tràgica i espectacular, portada a terme per unes hordes endimoniades.

1984 Foto de Chausons_bs
Actualement, de la masia només resten en peu les parets mestres que, tenen un aspecte sinestre, miseriós i fantasmòric. Sembla que van caure d’un moment a l’altre. Entremig del gran escampoll de trossos de teula i pedregam, hi creixen herbes paràsites i miserables.
El bon amic en Josep Sayol, un dia s’entaforà entre els enderrocs i comprovà que l’antiga premsa de vi de dos eixos, no estava en mal estat, llavors, cregué oportú avisar al director del Museu, en Josep Mª Cuyàs, perquè salvés la prèmsa. En efecte, uns dies després, els obrers municipals van desmontar·la i la tral·ladaren a la quarta planta del Museu.
No fa gaire, els arqueólegs joves del Museu, excavaren a prop de la ruïnosa masia. El resultat de l’excavació fou interesant, aparagueren uns mosaics magnifics.

PINDARO
 (escrit els anys 80)
                                                                ********************


Exavada inicialment l’any 1975 demostren l’existència  d’una vil·la romana de nou habitacions amb una piscina adossada que contenia restes de pintures amb motiu de dofins, tambè s’ha trobat un taller de foneria.Sense luxes era un habitat benestat de l’epoca de l’Alt Imperi.

Ca l'Alemany 2012

viernes, 4 de mayo de 2012

La Cremada del dimoni


Al començament del segle XX, els corders celebraven una sèrie d’actes en honor del seu patró Sant Anastasi, un ofici solemne al Temple de Santa Maria, amb cor, orquestra i el sermó eloqüent a càrrec d’un predicador d’oratòria brillant i florida; i també s’organitzava la tradicional processó. En el transcurs del anys vint, la festivitat s’anà esvaint poc a poc. No tenia res d’estrany, per tant, que en instaurar-se la segona República, les festes de Sant Anastasi ja no es celebressin.

dimoni de 1940
Un cop acabada la terrible guerra homicida, uns badalonis devots de Sant Anastasi, feren reviure la festivitat del patró dels corders. A més de la festa religiosa, presentaren un espectable nou, a la generació de la postguerra, però molt antic a Badalona. El maig del 1940, es portà terme la primera cremada del dimoni que tingué lloc a la Plaça Barberà. L’autor del disney del primer dimoni, va ser en Jaume Ribó Arenas.

Crec, doncs, que val la pena de donar a conèixer l’origen de la cremada del dimoni: Segons el baró de Maldà, ve de final del sege XVIIIè..Digué que la cosa va anar així. La nit del 8 de maig de 1785, una trepa de pescadors barrilaires i un escamot de mariners tabolaires, varen cremar un ninot.

Hi ha una altra versió de la cremada del dimoni; Una nit, una colla de galifardeus de Dalt la Vila que havien trincat copiosament, sense com va ni quant costa, armaren una mena de espantaocells, fet de roba vella miserable. El galifardeus completament borratxos, l’arrossegaren pels carrers, com si es tractés del dimoni. Finalment, cremaren el ninot promovent gran aldarull i forta gatzara. Potser aixó sigui l’origen de la cremada del dimoni.

El 1941, cremaren el dimoni en un indret situat més o menys, on avui hi ha el Museu i lèdifici de Correus. En aquells anys el Clos de la Torre, era un indret espaiós i solitari, sense cap edifici. La cremada del dimoni finalitzarà amb un espectacular castell de focs artificials. En els anys posteriors, la cremada del dimoni és realitzarà a la platja. I d’aleshores encá, es el lloc on encara el cremen.

1962
En els anys seixanta, el 11 de maig, diada de Sant Anastasi, fou declarada festa local. Cada any, la celebració de les festes de primavera han obtingut un éxit considerable, extraordinari. L’Ajuntament ha anat organitzant diferents actes de caire popular. No hi manca, naturalment en el programa, la llegendària cremada del dimoni.

S’escau tanmateix, de referir un pintoresc record d’antany; els firaires del carrer del Temple. Cada any, unes setmanes abans de la diada de Sant Anastasi, compareixien de cop i volta uns firaires forasters. Muntaven en un tres i no res unes barraques anacròniques a cada banda del carrer. De baluernes n’hi havia quasi sempre, a tot estirar, vuit o deu; totes restaven cobertes per mitjà d’unes lones velles, polsoses i apedaçades de color de gos com fuig. Les primeres estaven instal·lades al començament del carrer del Temple. Les barraques de mà dreta arribaven fins a la porta del col·legi de les monges francescanes. Les de l’esquerra tocaven gairabé les finestres de ferro del col·legi dels Germans Amristes.

Aquells firarires venien joguines, timbals, trompetes, nines de cartró i cel·luloide, pilotes, baldufes, exèrcits de soldats de plom, cavalls de cartró, etc. També venien uns flabiols de canya que deixaven els llavis de les criatures totalment morats. Uns bufetes de goma multicolor, que en desinflar-se emetien un xiulet llarg i estrident, i tantes i tantes joguines i quincalleria enlluernadora. Vol dir que n’hi havia per tots el gustos.

Quan les festes de Sant Anastasi declinaren, els firaires deixaren de compareixer.

I el mon continua rodant com si res.

PINDARO


martes, 1 de mayo de 2012

El cos de bombers


A principis del segle va fundar·se a la nostra ciutat, el servei d’extinció d’incendis. D’antuvi, el cos de bombers quedà instal·lat en un petit magatzem situat al carrer Reial, al costar de la imprenta Casas i enfront del carrer Sant Miquel. Avui, en el seu lloc hi ha el carrer de Jaume Borràs . El cos de bombers era un servei pùblic que, demostrà l’espirit voluntariós dels seus homes en un incendi espectacular.

El 24 de desembre de 1912, a mitja tarda, és produí un incendi terrible, horrorós, a la refineria de petroli, “Deutsch y Compañía”. El foc s'originà per haver entrat el gasos, en un dels dipòsits que contenien petroli en brut i esclatà estrepitosament, seguit de flames i grandiosa fumera negra. El bombers de Badalona i els de Barcelona treballaren activamente, van apilonar quantitat de sorra a l’entorn del dipòsit incendiat. El foc terminà un cop el petroli quedà cremat.
L’incendi causà una victima l’Anton Ventura, bomber que mori asfixiat pels gasos del petroli. L’endemà, fou un Nadal trist, s’efectuà l’enterrament de totes les societats i fàbriques, voluntaris de la Creu Roja, guàrdies urbans, serenos i burots.






Als anys deu els bombers trasl·ladaren el “cuartelillo” a la planta baixa de la casa nùmero 66 del carrer de la Creu. El material del servei d’extinció d’incendis, exposat al nou local, va adquirir un relleu excepcional. Una bomba muntada damunt la plataforma d’un carro de quatre rodes. Dos grans rodets, amb les mangueres enroscades, damunt un eix, sostingut per dues rodes. Per les parets penjaven unes panòplies amb pales, pics, serres i destrals. En els armaris hi guardaven els cascs dels bombers.

Quan ès produia un incendi, el conserge obria la porta i els armaris de bat a bat. Els primers bombers que és presentaven, és cofaven amb el casc i tot seguit, anaven a Can Puça per buscar dos cavalls, el quals arrosseguarien el carro de la bomba i les dues escales. Llavors, esperaven altres bombers. Uns minuts després, corrien acelerats per apagar l’incendi.

En aquella època, el cap del cos de bombers era el Celesti Valls, mestre de cases. Tenia establerta la norma de concentrar els bombers el divendres havent sopat, per a passar llista i per a revisar el material del “cuartelillo”. Ensems, en Valls repartia els torns obligatoris dels bombers destinats a prestar guàrdia en els cinemas i teatres, el dissabte i el diumenge.

Uns bombers treien la pols de les eines de les panòplies i netejaven les peces de la bomba i les escales. D’altres sortien al carrer amb els dos rodets, estenien les mangueres i començaven la raspallada general, reglamentària. Mentre raspallaven solien xerrar amb el company del seu devant. Els raspalls producen una polsaguera espessa, semblava que passés un ramat de bens i cabres. Tanmateix, era curiós, aquelles mangueres eren raspallades cada divendres, però, fos com fos, els bombers no treien tota la pols. L’altre divendres sorgia encara més polsaguera.

En Celesti Valls, era un home culte i molt ordenat, li agradava que els seus subordinats parlessin bé, mentre és trobessin presents en el “cuartelillo”. En el panys de paret hivia fet uns cartells, les lletres maiùscules advertien. PARLEU BÈ SI US PLAU. El bombers trapacers quen esguardaven els cartells exclamaven: Aixó, ho han posat pels tartamuts.
I esclafien en grans i sorollosos riallades.


PINDARO