Carrer del Rector

El carrer del Rector era, fa molts anys, el camí Ral o carretera que travessava la riera de Canyet,  seguia pel carrer de Barcelona, Plaça de la Constitució, carrer de Dalt, Plaça de l’Oli i baixava pel carrer Fluvià.

A l’última dècada del segle XVIII, Mossen Dalmau, rector de la Parròquia de Santa Maria, va fer construir sis cases a l’antic camí Ral. A partir d’aleshores el veïns li donaren el nom: carrer del Rector. En els anys de la postguerra, les autoritats del “movimiento” decidiren que l’antic carrer  portès el congnom Briàs, rector de la Parròquia de Santa Maria. La làpida diu: carrer del Rector Briàs.

En el periode dels anys vint, el carrer del Rector, era un carrer que semblava d’un poble agricol empordanés. Hi havia un reguitzell de cases baixes, villes d’una antiguitat remarcable. Eren unes cases rùstiques, completament escenogràfiques, de parets rònegues, escrostanades, que tenien gruixos de calç. Moltes portes de les cases, conservaren el tipic forat rodó de la gatonera.

Al començament del carrer, a la cantonada de la riera de Canyet i enfront de les parets de la fàbrica de teixits de Can Montal, existien uns safareigs públics (foren enderrocats l’any 1932) eren frecuentats per les dones que no disposaven de safareig propi a casa seva. Les més assidues eren les mestresses de casa de Dalt la Vila. El conjunt d’aquell antic casalot, presentava un aspecte pansit, atrotinat, si més no, una decoració per a representar un melodrama tràgic. Els nostres avis els anomenaven: “safrexos nous”.

Quasi al bell mig del carrer, hi havia una casa vella, de mala mort (actualment l’han reformat) en la qual, un pagés hi despatxava vi de Canyet. La branca de pí ressec, penjava dalt el portal i el pati de can Rovira. Molt a prop, una mena de carreró sense sortida, amb quatre cases tristes i tronades. De les cases i el carreró no en queda rastre, en el seu lloc hi bastiren una casa de bon aspecte. Unes cases més enllà hi havia una mena de placeta i la font al davant i, a poca distància el carrer de Sant Ramón i el de la Santa Bárbara.

Per la Setmana Santa, la diada del Corpus i fins i tot, per la Festa Major, les veïnes del carrer del Rector emblanquinaven la façana de casa seva, amb un pinzell lligat al cap de la canya llarga. Empraven la calç ben amarada, amb l’objecte de donar força lluiment al pas de les processons.

El carrer del rector, actualment, ha quedat bastant desfigurat. En el decurs de pocs anys, s’ha perdut totalment aquella escenografia tan atractiva, tan pobletana. S’ha convertir en un carrer molt transitat d’automòbils i s’hi han construit una sèrie de cases de pisos, algunes presumides i fins luxoses. Les cases velles no han volgut passar per endarrerides i han procurat rejovenir-se.

En realitat, a hores d’ara hi ha moltes cases antigues, tancades, barrades i abandonades. Les parets que havien estat emblanquinades, ara presenten unes clapes miserables d’humitat. D’altres tenen les portes i les finestres, carregades de pols i teranyines. L’arrebossat de les parets de la façana, va calient com la crosta dels eucaliptus.

I la vida del carrer del Rector, va seguint com si res…

PINDARO

(años 80)