La Cremada del dimoni

Al començament del segle XX, els corders celebraven una sèrie d’actes en honor del seu patró Sant Anastasi, un ofici solemne al Temple de Santa Maria, amb cor, orquestra i el sermó eloqüent a càrrec d’un predicador d’oratòria brillant i florida; i també s’organitzava la tradicional processó. En el transcurs del anys vint, la festivitat s’anà esvaint poc a poc. No tenia res d’estrany, per tant, que en instaurar-se la segona República, les festes de Sant Anastasi ja no es celebressin.

dimoni de 1940

Un cop acabada la terrible guerra homicida, uns badalonis devots de Sant Anastasi, feren reviure la festivitat del patró dels corders. A més de la festa religiosa, presentaren un espectable nou, a la generació de la postguerra, però molt antic a Badalona. El maig del 1940, es portà terme la primera cremada del dimoni que tingué lloc a la Plaça Barberà. L’autor del disney del primer dimoni, va ser en Jaume Ribó Arenas.

Crec, doncs, que val la pena de donar a conèixer l’origen de la cremada del dimoni: Segons el baró de Maldà, ve de final del sege XVIIIè..Digué que la cosa va anar així. La nit del 8 de maig de 1785, una trepa de pescadors barrilaires i un escamot de mariners tabolaires, varen cremar un ninot.

Hi ha una altra versió de la cremada del dimoni; Una nit, una colla de galifardeus de Dalt la Vila que havien trincat copiosament, sense com va ni quant costa, armaren una mena de espantaocells, fet de roba vella miserable. El galifardeus completament borratxos, l’arrossegaren pels carrers, com si es tractés del dimoni. Finalment, cremaren el ninot promovent gran aldarull i forta gatzara. Potser aixó sigui l’origen de la cremada del dimoni.

El 1941, cremaren el dimoni en un indret situat més o menys, on avui hi ha el Museu i lèdifici de Correus. En aquells anys el Clos de la Torre, era un indret espaiós i solitari, sense cap edifici. La cremada del dimoni finalitzarà amb un espectacular castell de focs artificials. En els anys posteriors, la cremada del dimoni és realitzarà a la platja. I d’aleshores encá, es el lloc on encara el cremen.

1962

En els anys seixanta, el 11 de maig, diada de Sant Anastasi, fou declarada festa local. Cada any, la celebració de les festes de primavera han obtingut un éxit considerable, extraordinari. L’Ajuntament ha anat organitzant diferents actes de caire popular. No hi manca, naturalment en el programa, la llegendària cremada del dimoni.

S’escau tanmateix, de referir un pintoresc record d’antany; els firaires del carrer del Temple. Cada any, unes setmanes abans de la diada de Sant Anastasi, compareixien de cop i volta uns firaires forasters. Muntaven en un tres i no res unes barraques anacròniques a cada banda del carrer. De baluernes n’hi havia quasi sempre, a tot estirar, vuit o deu; totes restaven cobertes per mitjà d’unes lones velles, polsoses i apedaçades de color de gos com fuig. Les primeres estaven instal·lades al començament del carrer del Temple. Les barraques de mà dreta arribaven fins a la porta del col·legi de les monges francescanes. Les de l’esquerra tocaven gairabé les finestres de ferro del col·legi dels Germans Amristes.

Aquells firarires venien joguines, timbals, trompetes, nines de cartró i cel·luloide, pilotes, baldufes, exèrcits de soldats de plom, cavalls de cartró, etc. També venien uns flabiols de canya que deixaven els llavis de les criatures totalment morats. Uns bufetes de goma multicolor, que en desinflar-se emetien un xiulet llarg i estrident, i tantes i tantes joguines i quincalleria enlluernadora. Vol dir que n’hi havia per tots el gustos.

Quan les festes de Sant Anastasi declinaren, els firaires deixaren de compareixer.

I el mon continua rodant com si res.

PINDARO