Can Pi i Gibert o Torre Elvira

Ara, en recordar l’atractiu jardí, la magnifica torre i l’esplèndida pineda de can Pi i Gibert, sento una nostàlgia indescriptible, El cas, peró, fou que tot plegat va èsser destruit quan hom menys ho esperava,en un tres i no res. Va passar a millor vida sense cap protesta dels bons badalonis. Tanmateix, no tenia res d’estrany, perquè a la nostra ciutat s’ha portat a terme lamentables destruccions i enormes disbarats urbanistics.

1940

El jardí quedava tancat per la porta de la riera de Canyet, mitjançant una paret no gaire alta, amb les reixes de ferro separades per pilars de pedra que, assenyalaven el lloc on hi havia el barri de ferro que donav entrada a l’atractiu jardí.

La magnífica i sumptuosa torre, presentava un estil arquitectònic característic, molt original, a la banda esquerra de la façana principal, hi havia una mena de campanar quadrat alterós, cobert per una cùpula en forma de piràmide, forrada de pissarra. Restava rematada per un artistic penell de bell aspecte, junt amb el parallamps, quatre petites garites punxagudes, col·locades en els quatre angles, donaven a l’alterós campanar una impressió teatral de castell dels tres dragons.

Foto de Sandra Montserrat Compte

Tot el conjunt botànic d’aquell jardi, adquiria durant l’any, una grandiositat bellísima i paradisíaca, una autentica maravella escenográfica.

A la primavera, el jardi s’omplia de flors, per tot arreu s’escampava el perfume deliciós que desprenía la flor blanca de les acàcies, la fragància de les clavellines i de les roses i els efluvis dels geranis. El verd peremne dels baladres tenia un encis captivador, les ufanoses magnólies barroques, eren varitables palaus dels ocells.

En el transcurs dels temps, en aquell jardí romàntic, havia estat el protagonista de diversos actes, molts abans de la guerra del tres anys, el Circol Catòlic, hi va celebrar uns jocs florals brillants, memorables, apoteòsics. També pel juliol s’hi celebraven unes revetlles populars, amb balleruges platxerioses i altres esdeveniments espectaculars.

Al darrera de la torre existía una pineda ufanosa que fou destruida, quan es portà a terme la consrucció de l’autopista de Mataró. D’aquella gran  pineda substitueix només una dotzena de pins tristos, plens de neguit semblen uns nàufregs (el jardí i la torre), van desapareixent sense pena ni glòria.

PINDARO

Va ser enderrocada el 1973, per construi·hi el conjunt de pisos anomenat Quinta Elvira Park . Una pena