Bienvenidos

Intentando entender el presente con trozos de nuestro pasado

jueves, 29 de marzo de 2012

La plaça de la Vila


En el decurs dels anys, la Plaça de la Vila, ha estat testimoni de la vida ciutadana i, ensems, l’escenari dels esdevinements més transcendentals i populars. En aquesta plaça s’hi han manifestat els partits politics de totes les epoques i alhora, s’hi han concentrat uns grups de gent amb llurs reivindicacions. Els badalonins han presenciat l’arribada apoteòsica de personatges il·lustres.

inauguració de la linea BS
Pel devant de la plaça, hem vist desfilar unes processions solemnials que, tanmateix, ja han passat a l’història local. Aquí s’hi han celebrat concentracions de caire folklòric, innombrables ballades de sardanes i, els concursos de les tradicionals caramelles. El 1927, la inauguració de la linea BS Autobusos de Badalona a Barcelona, i també l’arribada de les tropes franquistas durant la guerra civil. Endemés, les pasades espectaculars de les carrosses carnavalasques del Reis d’Orient.

Segons afirmen eminents historiadors i certs cronistas locals, l’edifici de la Casa consistorial fou construit a mitjans del segle XIX, concretament abril de 1859. En aquella època, la plaça era petita i estreta. La meitat de la plaça actual estava ocupada per quatre cases que tenien els números 1,3,5,7 del carrer del Mar. Abans de l’acabament de l’última dècada del segle, l’Ajuntament acordà urbanitzar la plaça. S’enderrocaren les quatre cases, es plantaren uns arbres, algunas palmeres i s’instal·laren uns llums de gas. Al devant l’espardenyeria de Can Casals, hi col·locaren un pal de ferro colat, coronat per un rellotje de dues cares.


Enfront del cine Picarol, hi havia el momument al benemèrit patrici, Evarist Arnús. El monument va subsistir des del 1865 fins que vingué el terrabastrall fraticida de l’any 1936 amb les desorbitades consequencies i l’esborronadora contribució de vides inocents sacrificades al front i a la retaguarda. En aquella època, doncs, el obrers del sindicast de la construcció desmuntaren l’artistic monument para a construir un refugi antiaeri.

A la plaça de la Vila han succeit fets tumultuosos . El motí de les “quintes” del 1870, durant el cual foren cremats tots el estris que servien per a sortejar el minyons per a midar la talla. La proclamació de la primera República del any 1873. Les festes de la Pau del 1876, que fou exposat  el retrat del rei Alfons XII, en un balcó bellament adornat, il·luminat i, amb un sentinella d’honor.

Un fet tràgic que no han oblidat els badalonis, és aquell que esdevingué la nit del 26 d’agost del 1918, en que la sang inocent tacà la plaça. A les 21 hores, uns centenars d’obrers i vaguistes de la fábrica de productes químics Cros S.A. entre el cuals hi havia centenars de dones, omplien la plaça.
De sobte, esdevingué quelcom d’inesperat; sonaren descargues de fusell i crits de dolor. El manifestants emprengueren la fugida espantats. La força pública disparà contra aquella massa de gent, situades estratégicament als carrers veïns de la plaça. En un tancat i obrir d’ulls, la plaça quedá neta… només hi restaren estesos alguns cadavers i el cossos del obrers malferits que es rebolcaven sobre la propia sang.



PINDARO

domingo, 25 de marzo de 2012

Ca la Pepa Bous “La moda”


La Pepa Bous era filla de Joan Vidal, que era el encarregat de l’arrossegament de les barques sorral amunt, per mitjà d’una parella de bous. Per això la gent l’anomenava la Pepa Bous.
A la platja es dedicava a vendre peces de roba confeccionada expressament per als pescadors. Quan esdevingué la mort del seu pare, va obrir una botiga senzilla d’indumentària marinera a la casa número 93 de carrer del Mar, cantonada carrer de Sant Pere.
L’any 1914, la Pepa Bous comprà la casa número 73 del carrer del Mar, on hi havia l’antiga corderia de l’Anton Garriga, era un corder famós per aquella dita que es féu popular:”Roda, noi, que ton pare fila”.
La Pepa reformà la casa i instal.là la  seva gran botiga, que disposava d’una enorme varietat d’articles de vestir, n’hi havia per a tots el gustos i preus. L’especialitat de Ca la Pepa Bous era la camiseria, unes camises luxoses, moderníssimes, de gran qualitat.
Entre la nombrosa clientela hi figuraven uns ciutadans que ja no són d’aquest món:Enric Borràs (que era amic de la família Vehils), Baldomer Solà, Pompeu Fabra, Joan amigó (il.lustre arquitecte), Jaume Passarell, Ferran Escofet (metge i bon pianista), Jaume Mas (admirat poeta), els germans Sayol, Josep Marot (barber del carrer Sant Pere), Pere Puig i Mans (periodista), Josep Salsas, Jaume Costa (violinista i sots-director de l’Orfeó Badaloní), i infinitat de Badalonis.

En 1930, la Pepa i la Camila van inaugurar la grandiosa botiga instal.lada en el lloc on abans hi havia les cases números 39,41 i 43. A la casa hi havia la tenda de brodats de la Montserrar Antoja; a la número 41 la botiga dedicada a la venda de barrets d’en Milà, un barretaire que tenia molt clientela distinguida i composava poesies floralesques a estones perdudes; i a la casa 43, la sabateria d’en Feliu Besa, on al primer pis hi havia una escola de nois.
El mes de setembre de 1955, Fradera i Vehils celebren les noces de plata, amb motiu de la inauguració de la tercera botiga. El 1972, realitzaren una gran reforma que convertir la botiga en una de les més modernes i luxoses de Badalona.




Font: Història del Carrer del Mar

jueves, 22 de marzo de 2012

La fuente de los leones





Colocada  en 1970 por el alcalde 
Felipe Antoja

Retirada   en 1979 por el alcalde Marius Díaz








 
Desaparece una fuente

Para sorpresa de viandantes y vecinos se ha procedido a desmontar, por miembros de la brigada municipal , la fuente ubicada en la Plaça de la Vila , antigua Plaza José Antonio , frente al ayuntamiento, y que representaba en una burda imitación la fuente de los leones de la Alhambra de Granada.
La citada fuente, de dudoso gusto estético en el contexto en que fue emplazada, levantó protestas entre los vecinos, por considerarlo un insulto a la cultura catalana, protestas que el entonces alcalde Felipe Antoja, desoyó como era habitual en su consistorio. El monumento, si es que así se le puede llamar, será trasladado al depósito municipal en espera de hallar un emplazamiento más acorde con su estética. En principio se apunta al barrio de la Salud, como más probable, en la plaza frente a la asociación de vecinos de Juan Valera.
Carlos Gómez Acozar.
Hemeroteca de la Vanguardia 12 de Junio de 1979


Yo no la recuerdo,cuando la pusieron era muy niña y cuando la quitaron estaba en la edad del pavo para fijarme en fuentes.


miércoles, 21 de marzo de 2012

Els burots



Els burots eren uns funcionaris municipals, encarregats de cobrar els drets d’entrada de certs articles, la gent els anomenava despectivament; Punxasàrries.
Quan van desapareixer aquesta institución Badalona gairabé secular, hi havia deu “fielatos”. Els fielatos eren les oficines de recaptación de l’impost municipal sobre els comestibles i altres gèneres que s’introduïen a Badalona.
Al barri de la Salut existia un “fielato” al devant de la parada del tranvía, era l’época que Badalona comptava amb uns 25.000 habitants. Uns anys després, el burots es trasl-ladaren al comenáment de la carretera de la Roca, tocant a Sant Adrià.

A la riera Canyadó, al devant de la fàbrica el “cristall” hi havia la barraca dels burots. Més tard, el “fielato” quedà instal-lat arran del limit del terme municipal de Badalona.
1905 estació Badalona

A l’estació del tren, el burots tenien una barraca de fusta i a l’estació de mercaderies, disposaven d’una barraca d’obra adossada a la paret de la fàbrica de vidre Costa i Florit. Avui no existeix,
A la riera de Canyet, existia una barraca arran de la paret de l’hort de Can Barriga.Quan eixamplaren la riera la barraca fou instal-lada més amunt, al peu d’unes cases i al davant la font pùblica.
La barraca dels burots de la riera de Sant Jeroni de la Murtra, estava situada entre Can Cabanyes i Can Lloreda.
Quan van obrir el trànsit la carretera de Badalona a Mollet, s’instal.la un “fielato” tocant el carrer Fluvià. Uns anys més endavant transl.ladarem la barraca a poca distància de la fita quilomètrica 1.
A partir dels anys vint, el barri de la Salut (el Gurugù, com deia tothom) comença a urbanitzar-se, llavors, s’instalà una barraca de fusta al cim del turó que, marcava el limit del terme municipal de Badalona.
En el anys trenta, s’inaugurà la carretera de Badalona a Montcada, aleshores, emplazaren un “fielato”, al peu mateix de cami antic de Canyet.
A la història dels burots, hi ha anècdotes divertides. En certa ocasió, s’incoà expedient a un burot, per haver acceptat un magnific bròquil d’un pagés que anava amb el seu carro vers al Born. Despés de remanar molt paperam i de “resultandos i considerandos”, el jutge instructor fallà una condemna de suspensió per vuit dies d’ocupació i sou. Quan l’expedient passà a la Comissió Permanent, per a la seva aprobación tots els regidors, tant d’un partit com del l’altre van considerar que aquella penalitat era extremadament excessiva. A leshores un regidor de l’oposició, compadit del pobre home carregat de fills, va propasar que se’l suspengués d’ocupació, no de sou.
I així quedà acordat.

Pindaro






Hoy en día nos queda un burot en Badalona, pero solo se le ven los bigotes una vez al año, suele aparecer por abril y desparece en junio, justo cuando empieza y termina el “Joc de Badalona” , aunque lo veas un poco cascarrabias, en el fondo es buena gente.


martes, 20 de marzo de 2012

La sopera






No recuerdo como era la tienda por dentro, pero si tengo grabada en la memoria esa enorme sopera que había en el aparador, era estupenda, a veces me he preguntado que harían con ella, ¿estará en algún sitio guardada? Espero que si, y que algún día la podamos volver a ver.

Tenemos la suerte de que PINDARO hizo una descripción de La Sopera para recordarla los que la vivimos y los que no la conocieron saber porque el edificio que hay en su lugar se llama "la sopera".





foto de chauson_bs

Gairabé a la meitat de la primera dècada del segle que ens ha tocat viure(1905), en José Martí va enderrocar dues cases velles, tronades rústiques per a ampliar la seva fàbrica. Els paletes construirán un gran edifi de planta baixa i un pis. La façana presentava un aspecte artistic i monumental amb tres pisos, però, cal remarcar que el segón i el tercer piso no existien. Cada pis tenia el balcó de ferro i quatre portes balconeres, amb persianes de fusta, aquestes persianes no les obrien mai. L’estil arquitectònic de la façana, quedava  rematat per dues petites balustrades. Al centre, una mena de fornícula, on hi havia la figura esgrafiada de Ciris, la deesa romana protectora de l’agricultura.
 
En el pany de la paret mestra de la casa número 11, del carrer de Francesc Layret, l’anunci esgrafiat: “La sopera Fábrica de Pastas y demás productos Alimenticios para Sopa (a sota la figura de la sopera) Marca registrada José Martí”



 
Desde la inauguració de la sopera els badalonis l’han anomenat sempre Ca la Fieta, què dimoni volia dir el nom?. De tota manera, jo haig de manifestar que ningú no ha sabut donar mai una versió clara, veritable de l’origen de aquest nom. Sigui com sigui, això, resulta ser una questió bastant difícil d’aclarir. La veritat no se sabrà, per que sobre aquest nom no hi ha res escrit. Això és tot.

A la planta baixa i entremig de dues portes vidrieres, hi havia l’aparador llarg, en el qual s’escribia d’una manera permanent la gran exposició de pastes per a les sopes familiars. Uns paquets de macarrons,de fideos de diferents mides, bosses amb estrelletes, amb sèmola, amb lletres. La pasta grossa per l’escudella de Nadal, bossetes amb tapioa, amb purés i sopa julienne. A l’exposició no hi mancava la mostra de feixas de “spaguethi”. També arran el vidre del aparador, les capsetes de pasta pels canalons, passades estratégicament.

Una gran sopera, magnifica, triomfal col.locada al centre del sumptuós i atractiu aparador, presidia tot aquell conjunt alimentari. La gran sopera de caire teatral, tenia la forma de un cigne pacífic, domesticat, inofensiu, que representava el símbol de la fàbrica centenària. El cigne introduia el cap entremig de la tapadora una mica oberta. Tanmateix, el cigne feia la impresió d’intentar tastar la sopa, la qual cosa no deixava de fer el seu efecte.
 
La clientela entrava sempre per la porta vidriera a mà esquerra. La porta vidriera a mà dreta, no era utilitzada pels compradors, només quedava oberta en els moments precisos per entrar el productes alimenticis al magatzem. La parte interior no tenia res de botiga però, presentava un aspecte realmente curiós i bastant original, potser únic, ves per on!.

Darrera les portes i l’aparador hi havia el passadis estret i llarg, a la paret del fons, el rellotge rodó encastat, a mà esquerra la data de la fundació (1870). A sota el rellotge, el gran cuadre de Marc Jaurat on hi havia el retrat a l’oli del fundador José Martí.
Davant mateix de la porta vidriera que donava accés al passadís, els compradors trobaven una taquilla, aquella mena de taquilla tenia un no sé qué d’estació ferroviària, però, més aviat semblava la finestreta d’una sucursal bancària. Arran la paret existia aquell banc de fusta invernissat, posat a la disposició de la clientela. Els compradors passaven les anques per esperar tranquil.lament el seu torn. Mentrestant, les dependentes anaven despatxant les comandes.
Ca la Fieta, durant la seva llarga existència, va ser una autèntica instittució dins el seu ram, no era, doncs, res estrany, la seva importància comercial era inqüestionable. I encara més, arribà a gaudir de la gran fama i de vasta anomenada. La Sopera fou un establiment  ejemplar que mantigué durant el trancurs del temps, un prestigi solid La sopera va guanyar-se sempre, la simpatia de la seva adicta clientela, naturalmente.

La clientela femenina feia tothora corrua per a anar a comprar a Ca la Fieta, on solia trobar-hi in tracte cordial, amable i familiar. Les compradores habituals i les dependentes compartien conversa animada i diàleg. Cal constatar que comprar i vendre, ha estat sempre un acte de relació humana i en aquest sentit, a totes les botigues i compra i es parla del que no es compra. 
 

El edificio fue destruido en los años 80, solo nos queda en el suelo al lado del teatro principal, la huella de lo que fue.



lunes, 19 de marzo de 2012

Ràdio Badalona


L’emissora E.A.J. 39, Ràdio Badalona, fundada per Joan Vidal, estava establerta a la casa número 73 del carrer del Mar, i fou inaugurada el 26 de novembre de 1933. L’estudi de l’emissora estava situat al final del carreró sense surtida de Sant Francesc de Paula. En un gran solar tocant al carrer Canonge Baranera hi havia enplaçades les due antenes metàliques de l’emissora. Avui en el seu lloc hi ha l’adrogueria “Boter”.

L’emissora era el portaveu de la vida de la Nostra ciutat. Cal remarcar que l’emissora havia creat un clima imponderable en la vida social Badalona. Ràdio Badalona era considerada l’emissora de la costa.

El darrer diumengue de novembre es va fer la benedicció de l’emissora per part del Rector de la Parròquia de Santa Maria, amb l’assistència de l’Alcalde i el regidors. Els padrins de la inauguració foren Jaume Borràs i Margarita Xirgú.
La primera locutora va ser l’Anna Barbosa, la inolblidable cantant. La informació meteorològica i la previsió del temps anaven a càrrec, invariablemente de Jaume Castellà i Carles Rodés. En Pere Mitjans cuidaba la secció esportiva; en Jaume Mas donava a conèixer les activitats de l’Agrupació Excursionista de Badalona i les troballes arqueològiques en les excavacions del Clos de la Torre. S’hi van fer concerts i lectures de comèdies i de drames, a càrrec dels “Amisc del Teatre”, una formació de’actors badalonis.




El 1936, durant la guerra civil, l’emissora va ser encautada i passà a denominar-se Radio CNT-FAI.
Desprès de la guerra civil i diverses peripècies va tornar a emetre aquell mateix any. Dins la programació es va posar en marxa el disc dedicat, eren el locutors d’aquesta etapa en Joaquim Compte, la  Maria Escrihuela i l’ Antonio Martínez.





 




En aquests anys passa la propietat a una empresa i es trasllada l’emissora a la Torre Mena, al barri de Llefià es fan uns estudis a la plaça Catalunya de Barcelona canviant l’indicatiu a Radio Miramar EAJ-39.

Torre Mena en Llefià






  


Finalment l’any 1961 un nou canvi d’accionariat, fruit d’una reclamació judicial, torna a portar a Joan Vidal a la direcció de l’emissora fins que es va jubilar l’any 1970. El 1975 degut a una nova legislació, es torna a fer la inscripció de l’emissora, aquest cop amb el nom de Radio Miramar de Barcelona EAJ-39, i s’instal•la una antena més potent a uns terrenys del barri de Les Guixeres.



Grupo "Los diamantes" en Radio Miramar



 
La programació va ser eminentment musical, destacant programes dirigits als nous vinguts d’aquells anys Andalucía en Cataluña i Radioscope de Salvador Escamilla amb català. També va destacar el programa d’informació Badalona al dia sobre noticies locals, dirigit per Estanis Alcover.







Fonts : -Història del carrer del mar
            -50 anys de Ràdio a Badalona, de Maria Lluïsa Antón i Enric Juliana

domingo, 18 de marzo de 2012

CINE NOU


El 22 de diciembre de 1906, Joan Salsas inaugura el primer Cine Nou, instalado en el primer piso del número 23 de la calle Real (hoy Francesc Layret). El vienes 7 de marzo de 1913, Salas inaugura el segundo Cine Nou. La entrada al salón Cine Nou (Can Salsas) se efectuará por el portal del taller de serrar madera.  Después de la función inaugural, Salsas comienza hacer funciones de cine, que alternaba con números de variedades. De vez en cuando, organizaba representaciones de dramas y zarzuelas.


Cuando Joan Salses deja el local del segundo Cine Nou, el nuevo empresario le da un nombre pomposo:  Cine Victoria.

Entonces, reformó completamente el Teatro Español, para convertir la sala en un cine. La reforma representaba un aspecto de algo improvisado: en los laterales había una clase de palcos irrisorios, la media galería al primer piso, la pared maestra pintada de un blanco litúrgico servia de pantalla. La puerta de acceso al tercer cine Nou se efectuaba por la casa número 20 de la calle del Mar, donde antes existía la tienda de muebles de Compte y de Sabater.

En el tercer cine Nou, se proyectaron las mejores películas de la Metro, la Fox, la United Artists. A partir de las nueve de la noche, un terceto prestigioso amenizaba las películas. El terceto estaba compuesto por Ramón Salsas, pianista; Francesc Solà, violonchelista y Jeroni Campins, violinista. Se daba el caso curioso de mucha gente que después de cenar iba a la última sesión. Acudían expresamente para escuchar música clásica ejecutada por aquel admirable terceto. A los espectadores melómanos, el argumento de la película les era indiferente.
Hacía 1934, Salsas inauguró el cuarto Cine Nou en el patio de las casas número 31 y 33 de la calle del Mar. En la casa número 31 había la sastrería de Ramón Costa Andrés, conocido por el “sastre magre”. Era una sastrería pequeña, pero de cierto renombre, desprovista totalmente de pretensiones. Costa era flaco, pálido, ligeramente amarillo, servicial y simpático, y tenía una voz de tenor. La sastrería era frecuentada por clientes de cierta edad y de pocos cumplimientos.

1936 Celebrando el carnaval en el cine nuevo
En el transcurso de cincuenta años y pico, en el Cine Nou se han hecho sesiones de cine (en 1950 las primeras proyecciones de en cinemascope), variedades, conciertos, conferencias, representaciones de dramas, comedias y zarzuelas. Está todavía el recuerdo del memorable concierto a cargo de l’Orfeó Català. El día 6 de junio de 1946, la famosa actriz del cine italiano Francesca Bertini, con su compañía representó “La dama de las camelias”. Un ayuntamiento de la segunda dictadura celebró sus juegos florales, pomposos y espectaculares. En una fiesta mayor de los años 50, la platea quedó convertida en una magnifica pista de baile, decorada artísticamente.

En Josep Salsas inventó el cine vulgarmente llamado “cine de pesseta”, que en los años cuarenta llegó a conseguir una aceptación extraordinaria, fabulosa. Se hacían dos sesiones y en cada sesión dos películas y variedades. Todo junto, un espectáculo vulgar, bastante raído y chabacano.

Había espectadores que entraban a la primera sesión, se llevaban la cena a base de bocadillos y, simultáneamente verían el programa doble con deleite y visible alegría.
años 90
El espectáculo acababa aproximadamente alrededor de la una. Inmediatamente, se producía un “campi qui pugui” frenético, hacía la parada del tranvía delante de la farmacia. En el momento que el tranvía hacía su aparición, había una confusión de codazos exaltados, empujones furiosos y gran griterío para meterse en el tranvía. Cuando el armatoste comenzaba a rodar, parecía el Arca de Noé, quedaba mucha gente por embarcar.


Fuente: Història del Carrer del Mar
Joan Abril










1933

Ayer y hoy del cine nuevo


sábado, 17 de marzo de 2012

Pont d'en Botifarreta

Siempre me ha gustado saber el por qué de algunos nombres por lo que se conoce lugares y personas, algunos de esos motes son más populares que su nombre oficial, muchas de esas explicaciones no las podemos encontrar en los libros, lo mejor es poder hablar con alguien de la época, pero a veces es imposible por el tiempo que ha transcurrido, he encontrado escritos donde nos podemos hacer una idea, como por ejemplo este que pongo a continuación.
---------



El pont d’en Botifarreta

Heus aci una de las versions del origen del nom del Pont d’En Botifarreta. N’hi ha moltes de vagaroses i bastant agafades pels cabells, peró, aquesta és la més aceptable.

Fa un bon grapat d’anys que entre la riera d’en Matamoros y la riera d’en Canyadó existia un torrent per on baixaba un petit corrent d'aigua, el qual quedà entroncat quan feren una canalització per a portar l'aigua a la torre de Ca l’Arnús.

El torrent baixava pel cami estret i passava pel darrera del cementiri, fou esborrat quan s’edificaren les primeres cases del carrers: Seu d’urgell, Sovellar i el del Centre (avui Santiago Rusinyol) seguia pel carrer Torrebadal, on al final del carrer, trobava el pont d’en Botifarreta.

Molt abans de planejar la urbanització del carrers Sta María i de Torrebadal, s'hi formava un petit delta, doncs, contenia aigua salobrosa, donada la influencia de l’aigua del mar.

A mitjans del sigle dinou, l’aigua del mar era pura, el mar Mediterrani era, sobretot, netissim.
El veïns d’aquella època que criaven bestiar pel seu consum:gallies, conills i dos o tres porcs, anaven a rentar els budells en aquell bassiol. El carnissers y cansaladers de la vila quan mataven els animals, contractaven les mocaderes, (aleshores no disposaven d’un excorxador). Les mocaderes eren unes dones que en la matanza del porc, feian el embotits. Transportaven els budells al bassiol per a netejar-los i després es convertien en apetitoses botifarres.

Quan és va estendre la linea del ferrocarril de Barcelona a Mataró, s`hagué de construir un pont al damunt del bassiol. Com que en el bassol hi entraven els budells, s’anomenava :”pont d’en Botifarreta”.
Les rentadas de budells, donaren motiu perqué quan és començà a edificar alguna casa del carrer de Sta María, la gent en digué el carrer dels  budells. D’altra banda hi ha, tan mateix, certs cronistas que dicen que l’origen del nom del carrer, ve d’haverhi viscut una familia de mocaderes, anomenada Botifarreta. De la casa habitada per les mocaderes no hi ha cap dada fidedigna.

No obstant, enfront del carrer del Beat Oriol, havia existit una casa coneguda per “Cal Tripero”, i també pel “Tripero del pont”. Tenia aquest nom perqué venien despulles, (menuts) de be, vedella, moltó i bou. Els veïns solien anar-hi a comprar caps de be per a fer a la brasa, tripa, llengua, peus de xai, cor o “perdiu” (els pulmons).
La casa estava emplazada en el carrer de Torrebadal, i un centenar de metres del pont del ferrocarril, ben segur que el tal “tripero” s’hi va establir per la proximitat de l’aigua del bassiol, sota el pont d’en botifarreta, per a rentar el budells.

Autor:  PINDARO

viernes, 16 de marzo de 2012

In Memoriam



 L’incendi de la Haissa, per Josep Valls i Plà

L’incendi més greu que ha patit el barri de Morera  succeí la tarda del 17 de maig de 1974 a la fàbrica tèxtil HAISSA, que estava situada entre els carrers Galícia, Alacant, València i Rubén Darío, on actualment hi ha un bloc de pisos.
 Aquella tarda jo estava treballant  a la meva pastisseria quan van venir unes persones amb la trista notícia de la mort de  l’encarregat del magatzem per causa d’un incendi. Vaig tancar la botiga i vaig baixar pel carrer Galícia per veure que passava. Vaig ajudar els bombers a treure una tanca metàl·lica que la fàbrica tenia després del carrer Rubén Darío perquè el camió pogués passar per llençar l’aigua des d’un lloc més idoni. Al moll pels camions hi havia un camió de l’empresa i un ajudant s’afanava en retirar-lo sense aconseguir-lo, mentre que les flames s’anaven apropant. Em vaig oferir a retirar-lo, doncs jo era xofer dels camions que repartien la carn de l’escorxador de la ciutat. Em van donar permís i el vaig apartar fins a un lloc on estava el Conseller de l’Ajuntament, Josep Guillén, que també era President dels Transports. A la mitja hora el vaig haver de retirar encara més pel perill de les flames. 
 Només hi havia quatre bombers, tots els del Parc de Badalona.  Al Cap de bombers se’l va portar una ambulància cap a urgències, per una intoxicació molt greu. Un dels tres que van quedar, va entrar al soterrani lligat amb una corda perquè els seus companys estiressin en cas de necessitat. El fum era més negre que el carbó i amb una mascareta de joguina es va jugar la vida per intentar salvar la vida als altres.
Primer van rescatar a una senyora que feia la neteja i desprès a una noia de 18 anys. Allí estava un practicant de l’hospital de Badalona que vivia a la planta baixa del carrer Sant Vicenç número 8-14 –no recordo el seu nom–  i deia que ja eren mortes. Quan les retiraven, semblaven dormides encara que molt negres pel fum. En aquells moments faries qualsevol cosa per tornar-li la vida però ja no es podia fer res.
Desprès van arribar els bombers de Barcelona amb més mitjans i van llençar un camió d’espuma que, en un primer moment, semblava que seria suficient per acabar amb el foc. Jo els insistia que tiressin un altre camió per poder tapar tot el soterrani i la zona més allunyada, però ells van dir que ja era suficient i que el foc s’extingiria quan s’acabessin de cremar els teixits emmagatzemats. Els vaig portar pel cantó del carrer Rubén Darío i amb una mall vaig començar a trencar el paviment , però com que el fum era tant molest, ells van dir que no picarien, que ja estava tot controlat.
Vam tornar a la porta per on havien tret les dues primeres dones i amb ampolles d’oxigen van entrar als vestidors d’on van treure els cossos  d’altres tres noies més.
Desprès de veure que els experts estaven tant segurs de que tot estava controlat, vaig tornar cap a la pastisseria. No havia passat una hora quan vaig sentir un gran terratrèmol i vaig sortir al carrer impressionat. La Haissa s’havia ensorrat i les flames pujaven al cel com un volcà. Tots ens van quedar sense respiració veient aquell terrible espectacle. Desprès de tot, les parets s’havien ensorrat cap endins de la fàbrica i no havien afectat els edificis del costat. Jo em continuava preguntant perquè no havien tirat el altre camió d’espuma  i potser s’hauria salvat l’estructura de l’edifici.
En total van morir sis persones, influïdes, potser,  perquè es van confiar en que no seria tan greu l’incendi i  es van refugiar als vestidors del soterrani.
Dels diaris de l’època van venir a fer fotos als polítics que no van fer més que això, fer-se la foto. Però dels veritables salvadors, dels bombers de Badalona, ningú més es va recordar; ni tant sols van sortir els seus noms als diaris. Valguin aquestes línies com a petit homenatge a aquells homes que van arriscar la seva vida per salvar la dels altres.


IN MEMORIAM:

Eusèbia Lausen Fusté, de 53 años
Glòria Parra Marín, de 17 años
Josefa Lumbreras López, de 19 años
Antónia Llanes Costa, de 50 años
Francisca Vico Morales, de 21 años
Francesc Andreu Morales, de 48. años.

 
Para más información, el libro de Emili Ferrando, “Haissa”





*******************


2 de Junio de 2012 se hace un homenaje a las víctimas en la recién estrenada plaza de Rosalia de Castro en el barrio de la Morera, el alcalde Xavier García  Albiol junto con los familiares descubren la placa en un emotivo homenaje.



Teléfonos

Hoy día es imposible imaginarse un mundo sin teléfono, sin Facebook, twitter , wi-fi, bluetooth y un montón de palabras más, difíciles de pronunciar y de entender, pero Badalona hace muuucho tiempo era así, solo había 22 números en toda la ciudad, hablo de 1893. Descolgabas, le decías a la señorita el número al que querías llamar, ( entonces no eran tan largos), y se oía… “le pongo” 

 
En 1893, a la vila de Badalona hi havia vint-i-dos telèfon. La subcentral estava instal.lada al carrer Reial, número 93.A la casa de la Vila, l’Ajuntament disposava d’un telèfon.

Badalonis que tenien telèfon :

Josep Bosch, Carrer de la Soletar, 5 fabricant del “Anís del Mono”
Joan Surroca, farmacia i laboratorio, carrer del Mar 46.
Lorilleux, gran fábrica de tintes d’imprenta, Carrer del Carril.
J.Giralt, fabricant del “anís Perla” Plaça de Roca i Pi enfront de l’estació.
A. Farrés i Companyia, fabrica de vidre (el cristall).
Josep Valls Ibern, fàbrica de teixits Can Cañellas.
A. Serra, Can Coi, Carrer Reial 135 cotxeria on es llogaven tartànes, faetons, etc
Amadeu Cros Nubiola, carrer del carril, fàbrica de productes quimics i adobs.
Josep Girò Blanch, carrer Guifré ,51 fàbrica de geners de punt i bordats (ca l’Isop)
Deutsch i Companyia, Carrer de carril, 22, fàbrica de olis de llinosa i de cobra. (el Coco)
Le Boeuf, Carrer Industria, 55 fàbrica de xarols i de pelladobades.
Joaquim Montal Fita, fàbrica de teixits de cotó, carrer Busquets, 10
Narcis Mercader Sacanella, Carrer Savellas, 1
Sant i Companyia, carrer de Sant Ramon, 36
Soler i Biosca, carrer del Arrabal,21
La caserna de la Guardia Civil, carrer Guixers
El cafè Cuyàs, conegut com Can Vidal, carrer Reial.
Josep Oliver, Carrer de la Seu de Urgell
Salvador Ferrer Paris, fàbrica de licors, carrer del Sol, 48
Sabadell i Companyia ,carrer de la industria

Nota: Durante las tempestades, el servicio telefónico quedará interrumpido para evitar los efectos de las descargas atmosféricas.

Font: Boletin de la Compañía Telefónica Nacional, 1893.
  

¿te imaginas?



jueves, 15 de marzo de 2012

Evarist Arnús i de Ferrer (1820-1890)

E.Arnús

Evarist Arnús fue un personaje de la burguesía de Barcelona del siglo XIX, el banquero más importante de la ciudad Condal desde 1860 hasta su muerte.
Se convirtió en uno de los más importantes propietarios del municipio de Badalona cuando en 1859 adquiere la finca de 7,5 hectáreas de Mas Solei .
Su palacio, y sus bonitos jardines románticos sirvieron para que la reina María Cristina concediera el título de ciudad a Badalona en su visita con su hijo Alfonso XIII con motivo de la exposición universal de Barcelona de 1888.

 


Poco a poco adquirió más propiedades en Badalona, en 1890 compró 8 casas en la calle del Pilar para edificar el asilo de San Andrés, en recuerdo a un hijo que murió de pequeño. Hoy colegio Nazaret en la calle Arnús.



 
Don Evaristo en las fiestas populares dejaba entrar al pueblo en sus jardines para disfrutar  de las representaciones y conciertos.
Badalona lo hizo hijo adoptivo en 1884.

El 2 de Diciembre de 1890 muere a causa de un ántrax

 
El 11 de Mayo de 1895 se levantó un monumento en su memoria en la plaza del Duque de la Victoria (Plaza del ayuntamiento, delante del cine Picarol)

En las 4 caras del monumento hay inscripciones que dicen:
- Gratitud
- Al protector del desvalido
- El ayuntamiento constitucional al hijo adoptivo de esta villa 11 Mayo de 1895
- Badalona a E.Arnús

En 1936 la estatua se quita de la plaza del ayuntamiento para hacer el refugio. Hoy día la podemos encontrar en la plaza Doctor Niubó, aunque si comparamos, ni la estatua, ni el pedestal es el mismo.
¿dónde está la original?...
Foto antigua de la Biblioteca de Catalunya

Arnús no es solo un parque y una calle en Badalona

miércoles, 14 de marzo de 2012

La gruta de la Rambla




 

 En 1897 se instala en la Rambla esquina con Santa Madrona, una gruta con cascada  y un estanque artificial, cosa que originó una gran polémica entre un sector de la vencidad que tenían miedo que fuera un foco de paludismo, aún así la cascada estuvo adornando la Rambla hasta 1928 que fue derribada.

He encontrado un escrito de Joan Abril que la describe bastante bien, y cito textualmente:



Existía a la Nostra Rambla a la cantonada de Santa Madrona, un estanyol i un gran amuntegament de pedres rústegues. Aquell estanyol estava encerclat de pedres sense treballar, col.locades desigualment, per entremig hi creixien falzies anèmiques, d’un color verd trist i descolorit.
L’aigua conservava sempre un color un color verdós espés, on hi flotaven permanement fulles i paperam brut. 
Hi nadaven peixos  vermellos, completament, avorrits i uns peixets grisos que feien la viu-viu entremig de pedretes llançades pels galifardeus. D’aci, d’allà, gibrells trencats, galledes esclafades, uns orinals foradats i un gran nombre de pots de llauna rovellada.

A la paret mestre d’un petit edificio de planta baixa, hi havia adossat l’amuntegament de pedres rústegues, sota del qual existía una gruta pintoresca. Totes les escletxes restavan plenes d’herbes, molsa i molta pols, La gruta i l’estanyol, presentaven un cert aspecte vistós més o menys artístic.

Hom  entrava a la gruta per dues abertures, una al peu de la Rambla  i l’altra pel carrer de Santa Madrona. En el centre de la gruta hi havia una gran abertura i dues petites a cada costat. Del sostre punjagut penjava un fanal metàl.lic de vidres entelats, tenia un no se què de funerari. Al seu entorn penjava gran profusió de terenyines, com si fossin estelactites. La gruta era una mena de refugi humit, fosc, ple de bruticia i excrements. A les nits la gruta servia d’aixopluc d’amors il.licits, adulteris picants i per certes relaciones homosexuals.

A cada banda del amuntegament, hi havia una escala corbada, d’esglaons desiguals, que menaven a una plataforma de dimensions reduïdes, rodejada de bancs de pedra treballada. Era, tanmateix, un mirador esplendid de la Rambla a partir del monumento de Roca i Pi (el monumento restà emplaçat en el centre del passeig, fins el començament del any 1936). Des de el mirador és dominava una visió panoràmica encisadora de la platja  coberta de barques. El turó de Montgat, al lluny les cases del Masnou i al fons el nucli urbà de Premià de Mar.


  Les escales del mirador i la plataforma eren els indrets preferits pels marrecs entremaliats pels seus jocs. Pujaven i baixaven fácilmente per les escales, xisclant com volades d’ocells embogits. S’empaitaven per dins la gruta a empentes i rodolons, esquivant els excrements, les escorces de sindria i de meló, papers rebregats i altres deixalles miserables, entremig d’una cridòria espiritada. 
L’amuntegament de pedres rùstegues i la gruta fou enderrocat cap al final de 1928.




Una mica de història de la Morera

La dècada dels anys 30, per Josep Valls i Plà.

     La zona que avui compren La Morera era, en aquell temps, una zona dedicada a conreus, principalment de la vinya. La part del carrer Dipòsit i els seus voltants estava una mica diferenciada i es deia Can Prats. Tota la zona pertanyia al Barri de Pomar Baix, fins que es va segregar l’any 1939.
     Durant la guerra van caure algunes bombes a la zona de la jardineria Bada, quan el bombardeig que va patir Badalona.
     La urbanització del barri va venir de la mà d’un projecte frustrat d’un empresari jardiner del barri barcelonès de Sant Gervasi. Va viure en les cases baixes que encara queden entre els carrers Sant Vicenç i Prat de la Riba i es deia en realitat Francesc Morera. Amb la intenció d’ampliar el seu negoci de jardineria va adquirir aquests terrenys. Davant la frustració de no trobar aigua subterrània per fer pous (imprescindible per al negoci), va decidir fer-la parcel·les. En aquell temps la meva em va costar quinze mil pessetes.
La postguerra

Només hi havia quatre cases i estaven al costat del Control del Burot, en l’actual cruïlla entre el carrer Sant Vicenç i President Companys. Allí estava, també, l’única font del barri. Des d’aquí fins al carrer Fluvià tot eren camps de conreu i encara no havien fet el primer pont de l’autopista ,que desprès es va substituir per l’actual perquè es va quedar insuficient.

 Per baixar al centre ho fèiem normalment a peu, però també amb bicicleta pel que abans era la carretera de la Conreria. Pel dia era un passeig, però a la nit la cosa es complicava, perquè tota la zona estava a les fosques. Havia atracaments i, fins i tot, eren freqüents els exhibicionistes que mostraven els seus “atributs” a les dones quan passaven. Els dies de festa, desprès del ball, moltes noies de La Morera es reunien a casa nostra, al carrer Sant Anastasi, per pujar totes juntes. D’aquells temps recordo, entre d’altres, a Rosita, la d’Alcanar i a unes germanes perruqueres. Per aquella època es va fer famós un policia al que li deien el “Chato” que era el terror dels delinqüents. Els primers fanals es van posar a l’època de l’alcalde Antoja i del tinent d’alcalde Josep Guillén; totes les obres es van fer de nit, donat que el Ministeri no permetia tocar l’asfalt. Desprès de la construcció del nou pont de l’autopista es va fer l’enllumenat definitiu.

     Només hi havia un autobús de l’empresa Boix que unia l’estació de Renfe i Canyet. També passava per La Morera el que sortia de la Riera Matamoros cap a Sant Fost i Sabadell. Al centre tenien el tramvia que anava a Montgat i Tiana.
Era l’època quan es començava a construir Pomar i jo pujava cada diumenge amb el meu cunyat, Jaume Blancafort, a vendre pastes i nata amb una bicicleta i un remolc des del carrer Sant Anastasi.

     L’any 1952 es van fixar els primers límits del barri i van ser aprovats el 1958. Ja en democràcia, el 1980, es van aprovar 34 barris en Badalona, però els límit de La Morera es van mantenir. Aquest són: Molí de la Torre i Torrent d’en Quatre Hores, a l’oest; L’actual B-20, l’avinguda Hospitalet i riera Pomar i Canyadó, al nord i a l’est; i , finalment, l’autopista, al sud.

Es va fent la Morera
Fins l’any 1965 no havia a La Morera cap forn de pa : ens el portaven des del centre. Jo vaig fer la casa al solar del carrer Galícia i el 1969 vaig muntar la pastisseria, mentre treballava a l’escorxador, a on em coneixien com el “Neules” per la meva feina de pastisser.

     També recordo un incendi d’una fàbrica tèxtil situada a la part més alta del carrer Prat de la Riba, enfront de l’actual seu de l’associació de veïns del barri. Va succeir l’any 1962 i les ruïnes hi van romandre durant molts anys.

     També, en aquesta època, l’Ajuntament va fer el “Pla Interior de La Morera” en la que es contemplava suprimir la part esquerra del carrer Galícia, per fer-hi zona verda. També s’havia projectat una gran rotonda a on està la jardineria Bada. Tots els veïns vam haver de lluitat molt per canviar el projecte. Estava de tinent d’alcalde el senyor Lladó, amb qui van tenir entrevistes; al final vam fer gestions amb un alcalde de Barcelona i ho vam aconseguir però ens vam quedar sense un duro