Can Mercader

La gran fàbrica de teixits a filatura , Fabra i Coats, era coneguda per Can Mercader, des de la seva fundació. Antany, els badalonis li donarem aquest nom, perqué el fundador de la fàbrica es deia Mercader. Aquesta important fàbrica que donava treball a teixidors i altres obrers, estava emplazada entre la carretera de Madrid a França i, els carrers de Triomf i Jovellar.

Durant molts anys, l’activitat fabril fou extraordinaria, sobretot en els anys de la guerra europea. Però més endavant, la indùstria textil trevessà una etapa durant la cual les coses no anavem prou bé. Evidentment les circunstancies no eren gens favorables. Aleshores els propietaris de Can Mercader, decidiren traspassar la fàbrica a l’empresa Fabra i Coats, una raó social anglesa. Malgrat el Calvi del nom, els treballadors i els badalonis, continuarem anomenant Can Mercader i, no els treiem d’aquí.

En el transcurs dels anys 1936-1939, les empreses amb capital estranger, es veiem obligats a colol·locar la bandera de la seva nació en un lloc visible. Hi ha encara el record de la bandera anglesa incimbellada damunt el dipósit metal·lic d’aigua.

1954 Foto de Rosa Beltrán Antich

En aquells tres anys turbulents i desordenats, l’empresa creà un economat amb articles de primera necessitat, on el treballadors de la fàbrica podien adquirir·los a preus més econòmics que a les tendes de queviures,i encara més, perqué els principals articles alimentaris anaven racionats. Aquell economat va subsistir fins que la fàbrica tanca les portes.

En el anys 60 la direcció de l’empresa Fabra i Coats, determinà tral·ladar la fabricació a la gran fàbrica de Sant Andreu. Per tant, la fàbrica restà abandonada uns anys, fins que la Caixa de Pensions per a la Vellesa la va comprar.

Un cop s’hagué desembarassat la maquinària de totes les seccions, uns escamots enderrocaren la grandiosa nau,en un tres i no res, i sense perdre l’alé, aterraren en poques setmanes les restants edificacions i, inclús emprearen la dinamita per a enllestir més prompte. El terreny on alguns treballadors tenien el seu hortet per a cultivar verdures i llegums, vorejat d’arbres fruiters, fou barbarement destruit. L’espai, tanmateix, restà convertit en un solar inmens, encerclat per les antigues parets.

En aquest solar espaiós, i solitari, els veïns i la gent d’altres carrers hi abandonaven les escombraries i les deixalles miserables que feien nosa a les cases. En poc temps quedà invadit d’herbes parasitàries i ensems era el lloc d’esbarjo de la quitxalla dels carrers propers.

1973 Pisos de Can Mercader

 Uns anys despés de la destrucció de la fàbrica, unes empreses de la construcció, hi aixecarem uns blocs d’habitatges, d’una arquitectura difícil de digerir. Els blocs d’arran la carretera presenten un aspecte estrany, estrafalari; tenem la semblanza dels edificis militars hitlerians, per el seus tons grissos i les finestres estretes.

Al devant, hi ha uns terraplens coberts de gespa, amb pins, una olivera, altres arbres i fins i tot s’hi troba un petit camp d’esports. A la nit tot el conjunt resta ombrivol, trist i fùnebre, adhuc l’enllumenat es pobre i deficient. Tot plegat, ofereix un cert aire tenebrós d’una pel·licula amb escenes de terror i mesteri, com aquelles de l’Alfred Hitchcok.

Actualment, tots el badalonis en recordança de la fàbrica de Can Mercader quan parlem dels pisos de la Caixa, per a situar llur empleçament els anomenaven així:

el pisos de Can Mercader.

Sigui com sigui, el nom ha quedat perpetuat per sempre més.

PINDARO