Estancs d’antany

Cap els anys vint, hi havia tretze estancs a la nostra ciutat en el transcurs del temps, anaren plegant un darrera l’altre.

Un dels estancs més antics, potser era dels primers que s’establiren a Badalona estava establert a una casa del carrer Francesc Layret, al costat de la Societat Coral Alba. Aquest estanc gaudia de gran popularitat per la seva situació tan cèntrica.  L’Emilio y la Laieta, ja entrats en anys, tenien un tracte amable i servicial que inspirava simpatia a la clientela. A tota hora hi entraven els fumadors, els compradors de llumins, segells i paperam oficial. Els bons amics de l’Emilio quan entraven per a comprar el tabac, acostumaven a entaular una estona de conversa. A vegades, el vespre s’hi formava una tertulia animada. L’estanc fou tancat quan els dos estanquers emprengueren el cami del cementiri.

A la casa nùmero 71 del carrer de la Creu, existia l’estanc d’en Pere de Girona, regentat per la Marieta, la seva dona. Val a dir que l’estanc va tenir sempre una vida pròspera. Cap allà els anys vint, en Pere trasl·ladà l’estanc a la casa del mateix carrer, cantonada del carrer de Colom, avui hi ha la farmàcia.

L’estanc de Can Doru estava a la casa nùmero 49 del carrer del Mar, al costat de Ca la Quima llaunera. L’estanquer és deia Ricard Campanys. Dues germanes madures i grassonetes, despatxaven el tabac i els dècims de la lotería. Realment, era molt concorregut. Cal remarcar, que els estancs eren negocis familiars que, no tancaven la porta a l’hora de dinar.

Al carrer de Sant Isidre hi havia un estanc molt freqüentat, gairabé tocant a la cantonada del carrer Marina i al devant de el Casinet.Era una entradeta estreta i esquifida amb un taulell de fusta i uns prestatges, amb els articles per a fer fum. Hi entraven els treballadors de les fàbriques pròximes i aquells que anaven agafar el tren, comprar el tabac i dir quatre paraules a la Conxita, una xicota bufona, mig figurí de casa de modes, riallera i viva com estornell. L’estanquera sabia guanyar·se amb la seva simpatia, la natural deferència dels fatxendes, rodasoques, gratapallers, saltamarges i dels aficionats a les faldilles

Un estanc que gaudia de molta popularitat era el d’en Manolo Santillana. Un estanquer faceciós, divertit i empaltat d’esportiu. Tenía un aire aplomat, amb un rostre de procónsul romà. Saludava al client amb una inclinació ceremoniosa  i amb l’obligada mitja rialla. L’estanc estava devant de Can Màrtir, a la parada del tranvía de Badalona a Barcelona.

A la plaça de l’oli, hi havia l’estanc dels germans Vilà. Hi entrava una clientela fitxa composta dels veïns de Dalt la Vila. També hi acudia la quitxalla per a comprar certes fusteses per a llur divertiment. Més endavant l’estanc fou regentat per en Santigosa, fins el dia que plegà.

Al carrer d’en Prim, existia un estanc sense pretencions, entre el carrer Rivero i el carrer de Santiago Rusiñol, l’estanquer  és deia Viscarri, un home trempat, i molt enraonador.

A la riera de Sant Jeroni gairabé devant de Can Cabanyes s’hi havia establert un petit estanc sense història. L’estanquer despatxava tabac, diaris, revistes i jocs infantils, en una entradeta petita com un confesionari.

Al final del carrer del Carme, cantonada al carrer del Magatzem, en Pere Bigas havia obert un estanc, conegut per Can Xarxer. Era l’estanc predilecte dels pescadors i peixaters, grans fumadors de caliquenyos i de picadura per la pipa. Aquest estanc fa temps que no existeix.

Els estanquers ja són mort i enterrats fa estona.

PINDARO