La sopera

No recuerdo como era la tienda por dentro, pero si tengo grabada en la memoria esa enorme sopera que había en el aparador, era estupenda, a veces me he preguntado que harían con ella, ¿estará en algún sitio guardada? Espero que si, y que algún día la podamos volver a ver.

Tenemos la suerte de que PINDARO hizo una descripción de La Sopera para recordarla los que la vivimos y los que no la conocieron saber porque el edificio que hay en su lugar se llama "la sopera".

foto de chauson_bs

Gairabé a la meitat de la primera dècada del segle que ens ha tocat viure(1905), en José Martí va enderrocar dues cases velles, tronades rústiques per a ampliar la seva fàbrica. Els paletes construirán un gran edifi de planta baixa i un pis. La façana presentava un aspecte artistic i monumental amb tres pisos, però, cal remarcar que el segón i el tercer piso no existien. Cada pis tenia el balcó de ferro i quatre portes balconeres, amb persianes de fusta, aquestes persianes no les obrien mai. L’estil arquitectònic de la façana, quedava  rematat per dues petites balustrades. Al centre, una mena de fornícula, on hi havia la figura esgrafiada de Ciris, la deesa romana protectora de l’agricultura.

 

En el pany de la paret mestra de la casa número 11, del carrer de Francesc Layret, l’anunci esgrafiat: “La sopera Fábrica de Pastas y demás productos Alimenticios para Sopa (a sota la figura de la sopera) Marca registrada José Martí”

 

Desde la inauguració de la sopera els badalonis l’han anomenat sempre Ca la Fieta, què dimoni volia dir el nom?. De tota manera, jo haig de manifestar que ningú no ha sabut donar mai una versió clara, veritable de l’origen de aquest nom. Sigui com sigui, això, resulta ser una questió bastant difícil d’aclarir. La veritat no se sabrà, per que sobre aquest nom no hi ha res escrit. Això és tot.

A la planta baixa i entremig de dues portes vidrieres, hi havia l’aparador llarg, en el qual s’escribia d’una manera permanent la gran exposició de pastes per a les sopes familiars. Uns paquets de macarrons,de fideos de diferents mides, bosses amb estrelletes, amb sèmola, amb lletres. La pasta grossa per l’escudella de Nadal, bossetes amb tapioa, amb purés i sopa julienne. A l’exposició no hi mancava la mostra de feixas de “spaguethi”. També arran el vidre del aparador, les capsetes de pasta pels canalons, passades estratégicament.

Una gran sopera, magnifica, triomfal col.locada al centre del sumptuós i atractiu aparador, presidia tot aquell conjunt alimentari. La gran sopera de caire teatral, tenia la forma de un cigne pacífic, domesticat, inofensiu, que representava el símbol de la fàbrica centenària. El cigne introduia el cap entremig de la tapadora una mica oberta. Tanmateix, el cigne feia la impresió d’intentar tastar la sopa, la qual cosa no deixava de fer el seu efecte.

 

La clientela entrava sempre per la porta vidriera a mà esquerra. La porta vidriera a mà dreta, no era utilitzada pels compradors, només quedava oberta en els moments precisos per entrar el productes alimenticis al magatzem. La parte interior no tenia res de botiga però, presentava un aspecte realmente curiós i bastant original, potser únic, ves per on!.

Darrera les portes i l’aparador hi havia el passadis estret i llarg, a la paret del fons, el rellotge rodó encastat, a mà esquerra la data de la fundació (1870). A sota el rellotge, el gran cuadre de Marc Jaurat on hi havia el retrat a l’oli del fundador José Martí.

Davant mateix de la porta vidriera que donava accés al passadís, els compradors trobaven una taquilla, aquella mena de taquilla tenia un no sé qué d’estació ferroviària, però, més aviat semblava la finestreta d’una sucursal bancària. Arran la paret existia aquell banc de fusta invernissat, posat a la disposició de la clientela. Els compradors passaven les anques per esperar tranquil.lament el seu torn. Mentrestant, les dependentes anaven despatxant les comandes.

Ca la Fieta, durant la seva llarga existència, va ser una autèntica instittució dins el seu ram, no era, doncs, res estrany, la seva importància comercial era inqüestionable. I encara més, arribà a gaudir de la gran fama i de vasta anomenada. La Sopera fou un establiment  ejemplar que mantigué durant el trancurs del temps, un prestigi solid La sopera va guanyar-se sempre, la simpatia de la seva adicta clientela, naturalmente.

La clientela femenina feia tothora corrua per a anar a comprar a Ca la Fieta, on solia trobar-hi in tracte cordial, amable i familiar. Les compradores habituals i les dependentes compartien conversa animada i diàleg. Cal constatar que comprar i vendre, ha estat sempre un acte de relació humana i en aquest sentit, a totes les botigues i compra i es parla del que no es compra. 

 

El edificio fue destruido en los años 80, solo nos queda en el suelo al lado del teatro principal, la huella de lo que fue.